La mobilitat i el Tour
El 3 de juliol de 1965 vaig veure passar destacat pel meu poble, Campdevànol, per l’antiga N-152, el ciclista espanyol José Pérez Francés. Era l’onzena etapa del Tour de França, entre Ax-les-Thermes i Barcelona. Es va escapar tot just al principi, pujant el coll de Pimorent, encara a terres franceses, i després la collada de Toses i, per acabar, tres pujades a Montjuïc i va guanyar l’etapa en solitari. Una escapada de més de 200 quilòmetres tot sol, una cosa poques vegades vista. Jo em vaig emocionar. Com va afectar la mobilitat aquella etapa del Tour de 1965 per terres catalanes? No en tinc ni idea, aleshores jo era un adolescent, però em sembla que la paraula mobilitat no existia. Jo diria que l’única instrucció que havien donat les autoritats era que els que anéssim a veure l’etapa en directe a la carretera no travesséssim la calçada en el moment de passar els cotxes, les motos i els ciclistes, perquè ens podrien atropellar. Un bon consell.
Han passat 61 anys i la vida, el món, amb tants avenços, ha canviat molt. I sis dècades després, el Tour tornava a Catalunya. De seguida vaig començar a patir. Quan encara faltaven dies per a la primera etapa, la paraula estrella de les informacions sobre aquest esdeveniment era mobilitat. Com afectaran la mobilitat els tres dies que el Tour es passejarà per Catalunya? Caldrà tenir molta paciència. Les molèsties seran enormes. Era necessari aquest enrenou? Etc. Home, la mobilitat ara és una cosa molt important, però em sembla que no passa res si cada 60 anys ens hem de quedar immòbils perquè el Tour arriba a Catalunya.
Però, de fet, la resposta de la gran majoria ha estat clara. Visca el Tour! Centenars de milers de catalans –un o dos milions?– s’ho han passat la mar de bé anant a la carretera a veure pedalar els millors ciclistes del món. Només amb això, veure’ls pedalar, ja n’hi ha prou.