La moda, les modes i més enllà
La moda és curiosa, una tirania com qualsevol altra. A la moda del vestit s’hi va anar sumant el pentinat, bosses, sabates i altres accessoris que feien distinció de classes. El que ha tornat amb força són les ungles impossibles, ungles d’infart, de material divers, amb colors i dibuixos a quin més espectacular, i gràcies a la catalanització de TV3, ja no tenim ungles, tenim nails! Tanmateix, les ungles tenen el problema que a l’estar a les mans i peus tenen l’inconvenient de la brutícia. Si abans deien als nens que les ungles estaven “de dol” perquè les netegessin, ara veiem aquestes ungles llargues en mans d’estrelles de la moda, els mitjans de comunicació, la premsa del cor i tot ca i bitxo del carrer lluint aquestes ungles fetes per professionals, que són la satisfacció de qui les porta i mai s’havien vist tantes ungles “de dol” com es veuen ara. Si del davant són espectaculars, com obres d’art en miniatura, del darrere són un cau de brutícia.
Qui les porta i ensenya per la part de dalt, estenent la mà i una mica de lluny perquè es vegin amb tota la seva plenitud i no s’adonen que a mida que les van movent mentre parlen deixen veure la part del darrere l’ungla, amb raconets foscos i color nit que només els veu qui escolta la persona que parla movent excessivament les mans i els ulls les segueixen com si els estiguessin hipnotitzant.
Digueu-me que miro on no he de mirar. És que em fixo en coses que em criden l’atenció i m’imagino aquelles ungles sobre un teclat, un instrument de corda, vent o percussió, que difícil tocar només una tecla o corda… Uf!
I anant més enllà, quin tipus de residu són aquestes ungles, a quin contenidor van?, són orgàniques, plàstiques, rebuig… Ui!
Aquest mes passat es va celebrar la setmana de la moda de París. Quins dissenys, quines extravagàncies, quines noies, quins cossos al descobert que deixen a molts sense alè. Són espectaculars! Mai s’ha vist ningú que portés aquests dissenys pels carrers de pobles i ciutats, despatxos, oficines, fàbriques o jardins, ensenyant la nuesa de pits i natges tenses amb llavis d’entrepà de botifarra, pitreres de globus i culs de butaques al revés. Per què seguir aquesta tirania imposada per les grans marques de roba? Us heu preguntat mai si aquestes llumeneres del disseny són capaços, capaces d’anar pel carrer ensenyant la seva honesta nuesa?
Aleshores ens preguntem com les dictadures de tota mena imposen una única vestimenta pel seu poble, cal recordar les camises i colls Mao, els pantalons amb petos dels treballadors d’obres i fàbriques, els uniformes de col·legi de faldilla de roba escocesa prisada i que acaba convertint-se en objecte sexi.
La moda esclavitza a totes les edats i nivells socials, el paradigma és que la moda ha acabat essent l’uniforme de la societat que creu que uns pantalons esparracats o estripats són d’allò més fantàstics i ara també s’uniformen les ungles que abans portaven les bruixes i bruixots més temibles dels contes de fades o dels mandataris xinesos dels temps de la patacó.
Comenceu a rebel·lar-vos contra els colors Barbie, Wednesday, Bonka…
Recuperar i reciclar la roba que és un residu molt contaminant, tant o més que el plàstic.
I continuant amb la tirania de la moda és la dels cabells. Quins tallats, quins caps! Hi ha caps amb uns dissenys que semblen de carnaval, uns tan alts que sembla créixer pels cabells, altres s’han fet un bol o un cassó rapat tot el clatell, i fins i tot damunt les orelles. N’hi ha que el porten tan rapat que semblen caps en tres: cabell, rapat i segueix una frondosa barba d’os amb mostatxos que amaguen part de les cares. Hi ha homes que comencen a veure’s la incipient calvície i es deixen barbes i bigotis però al cap el pèl continua retrocedint orellut. Hi ha qui els colors de la paleta se’ls tinta cada anada al barber o perruqueria, però els millors són els que destinten el color brillant i sedós de la joventut pel blanc Marilyn Monroe o Floquet de Neu, el color blanc que lluiten qui veu com les canes afloren als polsos i cada més són a la perruqueria per dissimular l’evidència del pas natural del temps.
Realment, es demana llibertat i es crida “volem ser lliures”?