La bellesa hauria de tenir molt més a veure amb la intel·ligència que no pas amb les arrugues

La Isabel estava a punt de complir 44 anys. Portava 14 anys com a ambaixadora quan l’emblemàtica casa francesa de cosmètica va decidir canviar la imatge escollida. Van optar per una altra model de rang similar al seu: morena, de pòmuls alts. No hi havia dones de l’edat de la Isabel fent publicitat en aquella època. Corria l’any 1996 i la bellesa de les supermodels semblava inabastable, com la de Claudia Cardinale. Era el cànon establert, en què l’actriu no encaixava.

Va assumir l’adeu amb elegància, com si fos una d’aquelles criatures mítiques, mantenint el cap alt i seguint endavant. Va interpretar unes 70 pel·lícules i també va escriure i dirigir monòlegs i documentals. A més, va llançar la seva pròpia marca de cosmètics, una de les primeres que van sortir al mercat dirigida a dones de totes les edats i ètnies.

Sobretot, va afrontar el pas del temps fidel a si mateixa, sense perdre la lluminositat que l’havia convertida en la model més ben pagada i en una de les actrius més innovadores del cinema dels 80. Sense cap retoc ni injecció, només amb l’arma del seu somriure i la seva capacitat per explicar un món. La seva mirada, que als 65 anys encara es manté intacta, és un d’aquells tresors que el destí reserva a poques vides excepcionals.

Un any després, Lancôme va tornar a trucar-li perquè hi col·laborés de nou. La Isabel va explicar que la marca s’havia transformat en una indústria que posava més en valor la dona madura i que no pretenia transformar-la, sinó cuidar-la el millor possible. I és que hi ha un atractiu i una necessitat que només una model que sap bé què significa ser ella mateixa pot transmetre, alhora que encarna la identitat i les contradiccions de totes les dones.

La Isabel, que va començar en el món de la moda amb només 14 anys, es va projectar com un mirall de valors i feminitat. Va créixer en un entorn diferent del de molts infants. Els seus pares, intel·lectuals suïssos, li van donar les eines per pujar a l’escenari, però ella sempre va voler trencar amb allò que estava establert.

Procedia d’una família d’artistes. Van néixer d’un dels romanç més escandalosos dels anys 50. La seva infància va transcórrer entre Roma i París, fins que va anar a estudiar a Nova York. Allà, la Isabel va començar a treballar com a traductora per a la ràdio i la televisió italianes, i més endavant com a redactora.

Va ser aleshores, mentre feia una entrevista, que va conèixer Martin Scorsese, el seu primer marit. A partir d’aquell moment va començar a ser fotografiada en paradisos i ambients nocturns de Montmartre. Poc després va rebre la seva primera oferta com a model. Tenia 28 anys quan Bruno Weber li va fer la seva primera sessió de fotos. Una de les imatges es va convertir en portada de l’edició britànica de Vogue.

Dues setmanes més tard ja treballava amb Bill King per a l’edició comercial. Va ser un principi fulgurant i no va poder evitar enamorar-se de la professió. Ben aviat es va convertir en la model més reconeguda i ben pagada del moment.

La professió formava part del seu món i li va donar l’oportunitat de demostrar-se que s’atrevia a fer coses diferents. Algú la va advertir que allò podia ser el final de la seva carrera, però ella va preferir arriscar-se i fer una pel·lícula que realment entenia. Al Festival de Canes explicava que mai no havia deixat de ser qui era per aconseguir l’èxit.

La seva carrera, a hores d’ara, suma 70 pel·lícules i més d’una dotzena de produccions per a televisió. L’edat li ha donat temps per fer el que sempre li ha agradat: viure més lliure i segura, sense necessitat d’agradar als altres.

El seu pare sempre havia destacat la seva curiositat i l’havia animada a sortir al món. Per a ella, això és la felicitat. I, sense cap dubte, l’aspecte més valuós d’una dona de 65 anys és despertar-se i poder pensar en el temps que encara té per davant.

Perquè, tal com deia la Isabel, la bellesa sovint ha estat una forma de control, com vendre’s els peus a l’antiga Xina: una manera de dir-nos que som insuficients. El problema de fons és la misogínia. És una meta tan perfecta que resulta impossible d’assolir. I és difícil no estar-hi d’acord: la bellesa hauria de tenir molt més a veure amb la intel·ligència que no pas amb les arrugues.