La màxima que ens assegurava que “amb molt d’esforç, constància i sacrifici quan sigueu grans podreu complir els vostres somnis” ha resultat ser d’una falsedat insultant

L’ingrés de Pablo Hasél al Centre Penitenciari de Ponent ha sigut l’espurna que ha fet esclatar un problema col·lectiu de gran magnitud. I no em refereixo a la defensa del dret fonamental a la llibertat d’expressió, ni tampoc als embats reformistes contra un sistema que és percebut com a corrupte i arbitrari fins al moll de l’os. No. La qüestió que vull exposar s’ha menystingut des que van manifestar-se’n els primers símptomes, apareguts al llarg de l’última dècada però reduïts i silenciats a consciència perquè, evidentment, molestaven als qui tenien l’encàrrec de posar-hi remei. Per exemple. Se’n recorden, dels exabruptes pronunciats l’any 2011 per l’Honorable Senyor Francesc Xavier Mena, conseller d’Empresa i Ocupació del primer govern d’Artur Mas? “Els que heu de canviar les circumstàncies que ens han portat a la situació actual sou vosaltres (…). Aquí hi ha moltes coses que no funcionen. I algú les ha d’arreglar. I, és clar, si espereu que les generacions d’abans vostre les arreglin, les que les han espatllat, anem llestos”. Més clar, l’aigua. Això és un campi qui pugui. Sobreviure serà el vostre coi de problema, perquè “no considerem els joves un grup a protegir”. Però el senyor Mena encara no s’havia quedat a gust. I ens tenia reservada una perla que ha passat als annals de la nostra història, ja que plasma a la perfecció el tarannà d’alguns dirigents insensibles al futur negre del jovent català. Veuran. El conseller, fart de repartir excuses per desatendre les seves obligacions, va entonar el següent discurs lapidari mentre brandava un dit índex amenaçador: “Aquí estem en una compareixença i no es pot fer aquesta dinàmica, però a mi m’agradaria que aixequessin la mà qui té fluïdesa amb l’anglès, suficient, en funció de la que ell considera que hauria de tenir. Perquè si no, agafin el primer vol a Londres i a servir cafès”. Molts escèptics pensaran que els joves exagerem. Que som canalla consentida des que ens van bressolar per primera vegada. Que hem crescut en una bombolla plena d’unicorns i celatges roses patrocinats per Disney. Que no aixecàvem un pam del terra i ja estàvem ungits per cures i atencions de la més entranyable naturalesa. Que no tenim ni idea de què significa passar-s’ho malament de veritat, i molt menys del que suposa viure temps difícils. O que ens ho han donat tot i ara, com uns desagraïts sense memòria, volem mossegar el braç que ens alimenta. Però no val la pena aprofundir en aquestes desqualificacions. Tan sols cal posar negre sobre blanc. I preguntar-se quantes persones de vint-i-cinc anys gaudeixen d’un contracte indefinit a jornada completa, posseeixen un habitatge en propietat a través d’una hipoteca, reben un salari d’acord amb la seva vàlua, atresoren una capacitat d’estalvi digna i es troben en disposició d’engendrar criatures i mantenir-les. Doncs bé, al nostre entorn més immediat els fadrins i les fadrines que compleixen tots aquests requisits són autèntiques rara avis, i per comptar-los en tenim prou amb els dits d’una mà. I encara ens en sobren. I és precisament per això que la comparació provoca mal d’ulls, perquè quan els nostres pares celebraven el quart de segle estaven a punt d’assolir o ja havien assolit les condicions mínimes que acabo d’enumerar. I per la societat allò era el més normal del món. Gairebé semblava llei de vida. Però els temps han canviat. I els joves d’avui en dia, ni que se’ns aparegui la Verge en companyia de l’Altíssim, no aconseguirem reunir aquest estat de coses bàsic abans dels trenta-cinc o quaranta anys. Això sí, sempre es pot simular que tot plegat no està passant, que només són elucubracions infundades d’una generació de ploramiques, i seguir amb el cap sota l’ala per tal de no afrontar la incòmoda realitat. I és que, salvant les distàncies ontològiques, i si Rousseau em permet utilitzar els seus termes, el contracte social juvenil ha mort. Aquella màxima no escrita però reproduïda fins a l’empatx que ens assegurava que “amb molt d’esforç, constància i sacrifici quan sigueu grans podreu complir els vostres somnis” ha resultat ser d’una falsedat insultant. Perquè és innegable que les noves regles de la joventut són la precarietat i la inestabilitat permanents. Elaborar qualsevol projecte de futur és una ridícula quimera. El curt termini es presenta desolador, el mitjà termini fa feredat només d’imaginar-se’l i el llarg termini, simplement, ha deixat d’existir. I no és oportú posar-se a buscar culpables, ni tampoc llançar-se els plats pel damunt. Això seria perdre el temps. Tots els esforços han de concentrar-se en la recerca de solucions. Ara mateix. No pot ser que ens trobem milers de joves de trenta anys que, per culpa de cobrar un sou miserable i d’encadenar contractes temporals ad infinitum, no puguin emancipar-se i hagin de continuar vivint a casa els pares. És inadmissible que estigui ple de joves de vint-i-pocs anys que, després de finalitzar els estudis, es dediquin amb cos i ànima a llançar currículums i no els vulguin contractar ni per fer feines que no demanen qualificació. Ja n’hi ha prou, de becaris eterns, de substitucions fraudulentes i d’interinatges cuinats per saltar-se les previsions de l’Estatut dels Treballadors. És injust que les parelles joves que volen formar una família no s’ho puguin permetre perquè amb prou feines arriben a final de mes. Què en serà, de la taxa de natalitat? I la piràmide de població? Passarà a tenir els peus de fang? I si algú creu que això és bo? Que ja som massa les persones que vivim al planeta Terra? Però, i llavors? Qui finançarà la jubilació dels qui ara bramen contra el jovent mandrós que només pensa a sortir de festa i divertir-se? I no ho pregunto pas amb ànim de vindicta, ni molt menys. Al contrari, ho faig preocupat. Si els joves no poden incorporar-se al mercat laboral amb garanties, i si les cotitzacions que aporten segueixen sent tan raquítiques com fins ara a causa dels salaris patètics que els paguen, qui sufragarà el cost de les pensions d’aquí a deu anys? Pensem-hi, si us plau. Pel bé de tots i totes. Perquè si no, i disculpin la rudesa, això acabarà fotent un pet com un aglà.

La màxima que ens assegurava que “amb molt d’esforç, constància i sacrifici quan sigueu grans podreu complir els vostres somnis” ha resultat ser d’una falsedat insultant

La mort del contracte social juvenil