La vida i la mort són la cara i la creu d’una mateixa moneda: indivisibles, diferents, úniques, inquietes, vives... i sovint cruelment doloroses perquè se’ns fa difícil entendre la faç de la mort imprevisible. Plorem. Hi tenim tot el dret

“Què sabem del cert / de llur manera d’ésser? Preservem les coses / que van tocar, deixem-les allà on eren, / quietament. I potser un dia / se’t manifestaran / I si no ho fan, espera / pacientment, contemplativament, / tota la vida. Viu la teva vida / mesclada amb ells. / Usa els morts així.” Joan Vinyoli. Vaig llegir aquests versos de Joan Vinyoli (Silenci dels morts) en l’enterrament d’un noi jove i ara voldria recordar-lo perquè no hem d’oblidar, “com si només ens departís una paret de fum / que priva sols de veure’ns”.La vida i la mort són la cara i la creu d’una mateixa moneda: indivisibles, diferents, úniques, inquietes, vives... i sovint cruelment doloroses perquè se’ns fa difícil entendre la faç de la mort imprevisible. Plorem. Hi tenim tot el dret. Busquem el consol de les persones que estimem. La fortalesa dels familiars més directes, pares, germans, tiets, ens encoratja i ens enforteix. Les nostres mirades es confonen i sense dir-nos gaire res aprenem a conèixer-nos una mica més. Omplim els nostres gestos de complicitats. No hi pot haver buits. La mort ens ha omplert d’una energia renovada, diferent, no exempta de dolor, que ens fa créixer. No oblidarem mai ni el gest, ni el goig, ni el dir, ni el fer, de qui ens ha deixat perquè l’estimàvem. No en sé, de filosofia, tampoc soc practicant de cap religió. Busco consol en les paraules: “Damunt les prades del crepuscle / hi reposes les ales cansades. / Ara, per fi, coneixes els plaers / ingràvids. Pilar, els teus versos m’ajuden a comprendre”. La teva sàvia senzillesa ens dona força. Ja ho saps que tot sovint em fas companyia i ara t’he demanat consell, per entendre la vida i la mort d’un jove estimat i m’has sabut donar consol. “Les mans reposen / i l’esguard vagareja. / Enllà dels astres / potser hi crema la flama / eterna de la vida. / Ens ajudes a retrobar l’esperança”. Jo gens poètica i un pèl barroera dic cop de punys i endavant i les vostres morts m’ensenyen a viure. El vostre repòs i descans m’encoratja. No podem deixar a la intempèrie el nostre jove estimat. No m’ho perdonaria. Encara que les injustícies del món ens desbordin, cada lluita, per petita que sigui, cada fita que aconseguim durà el seu nom i el de tots aquells joves que com ell no podien suportar el patiment de la gent. Per què tant sofriment gratuït? Per què tantes guerres? Per què tanta maldat? Per què tanta desconfiança? Per què tantes pors? No patiu, que per vosaltres serem capaços de guanyar alguna partida. Estigueu amatents que ens ajudeu a viure. No ens abandoneu.

La vida i la mort són la cara i la creu d’una mateixa moneda: indivisibles, diferents, úniques, inquietes, vives... i sovint cruelment doloroses perquè se’ns fa difícil entendre la faç de la mort imprevisible. Plorem. Hi tenim tot el dret

La mort m’ensenya a viure