Cézanne s'enamorà d'una muntanya del sud de França, símbol de la Provença. El cim va esdevenir la seva principal musa i el buscava a tota hora

Res, que soc massa formal; i tant que m’hauria agradat escriure com pintava Cézanne. Amb un art propi i un estil personal que retardin l’oblit amb el pas dels anys. Sí, m’hauria plagut dominar una escriptura anarquista, esbiaixada, transversal, que m’hagués permès descriure, amb gràcia i sota uns símptomes semblants als d’un delirium tremens, uns enfollits camps de blat. El gènere paisatgístic fou un dels favorits del pintor impressionista; al costat del bodegó i el retrat. Per casualitat han arribat a les meves mans dues biografies del pintor d’Ais de Provença (Paul Cézanne, 1839-1906): una en català, de Kurt Leonhard, edicions 62; i l’altre en castellà, de Frank Elgar, edicions Daimon. Acabo de dir “casualitat” i no és veritat, els vaig trobar als Encants, i van ser els llibres els que em cridaren des del terra, on quedaven mig colgats. És com si l’ànima del pintor, enfilada en un dron invisible, fes vols rasants sobre el munt de llibres per cridar l’atenció. I si no, per què m’hauria d’haver fixat jo en dos llibres sobre art, quan només busco muntanya! Paul Cézanne –ara entenc el perquè dels seus vols rasants– s’enamorà d’una muntanya del sud de França, símbol de la Provença. El cim va esdevenir la seva principal musa. El buscava a tota hora, matins, vespres, en dies clars i després de les tempestes. El seu cunyat tenia una finca des d’on es veia molt bé el massís de Santa Victòria i ell, el pintor, no se’n movia; hi anava i en tornava pel camí de la Marguerite, buscava la llum com un posseït. S’aturava i muntava el cavallet i la tela. Durant la seva vida va pintar 44 olis i 43 aquarel·les d’un cim que amb prou feines supera els mil metres. Diuen els crítics que les aquarel·les són molt més emotives que els olis. L’any 1895, un marxant d’art, Ambroise Vollard, decideix fer una exposició de Cézanne a París, en una galeria del carrer Laffitte. La mostra va ser inaugurada al mes de novembre. El pintor impressionista hi va enviar cent cinquanta teles enrotllades, sense emmarcar i sense signar. Diuen que l’exposició va resultar un fracàs honorable. Cézanne no hi va ni anar, es quedà a Ais. Tenia pocs amics i estava deprimit, tota la ciutat se’n burlava. L’únic que li feia costat era un vell company de col·legi, Henri Gasquet, forner retirat. Un dia, Henri Gasquet li presentà el seu fill Joachim, un xicot de 23 anys que llavors despuntava com a escriptor i poeta. Joachim havia vist dos quadres del mestre que una societat de pintors aficionats havia exposat en una galeria d’Ais. El jove poeta va quedar extasiat davant una de les teles, la de la muntanya de Santa Victòria, i va transmetre la seva admiració al mestre. “Jove, no es burli vostè de mi”, li digué Cézanne, i l’agafà pels canells i li clavà una mirada terrible. “És el teu fill, Henri, no?”, li va dir al pare, “el Mont Santa Victòria li ha caigut en gràcia, ja veus, li ha agradat aquest quadre! Demà el tindrà a casa seva, i el signaré”. I efectivament li va oferir el paisatge que avui forma part d’una de les joies de la col·lecció Courtauld. Després el pintor i el poeta es feren amics, i Cézanne li’n va fer un retrat: Retrat de Joachim Gasquet 1886-1887, actualment a la Galeria Moderna de Praga. Més tard el poeta va escriure una biografia del pintor. Kurt Leonharel descriu així el retrat de Joachim: “És un cos massís que sembla precipitar-se del marc cap a l’abisme, l’home sencer sembla caure cap a l’observador juntament amb el rostre estranyament rígid, un rostre violeta rogenc amb reflexos verds i blaus... Involuntàriament, un es disposa a sostenir-lo com si fos un epilèptic”. A la muntanya Santa Victòria hi ha una de les grans vies d’escalada de pedra calcària del sud de França: Le Grand Parcours. Els meus companys Pep Carbonell, Miquel Pérez i Miquel Vilaplana hi van anar fa uns anys. Recordo molt bé el que van explicar-me: no és pas una via molt difícil, però està molt esmolada i això la fa pujar de grau. Qui m’havia de dir que, més tard, uns llibres sobre Cézanne em farien redescobrir el cim! S’ha parlat molt de la personalitat del pintor, molts el prenien per boig. A vegades em pregunto si ha estat un trastorn psicològic el que ha motivat que molts artistes siguin tan brillants i hagin aconseguit la celebritat, o si, al contrari, l’obsessió per l’art ha fet emmalaltir el cervell d’aquests homes cèlebres. Res, que soc massa formal, deu ser per això que em costa descobrir el món dels colors i les formes als quadres del pintor impressionista. Deia el pintor que la llum és taronja i l’ombra blava. Les teles del Santa Victòria són llum i ombra, una saturació de groc ataronjat i de blau cobalt. El que sí que no m’ha passat per alt, i m’ha estat molt fàcil de percebre, ha estat l’obsessió del gran pintor per una muntanya petita. M’ha agradat, i molt, aquesta fal·lera del vell pintor que va morir pintant. Moltes gràcies, Cézanne.

Cézanne s'enamorà d'una muntanya del sud de França, símbol de la Provença. El cim va esdevenir la seva principal musa i el buscava a tota hora

La muntanya de Santa Victòria