La nevera
Diuen que dècades enrere hi havia una empresa que es dedicava a repartir gel. Pencaven i es guanyaven la vida. Donaven bon servei, els clients n’estaven contents i el negoci rajava. Quan es va inventar la nevera elèctrica, l’amo va veure que tindria competència. I va moure’s: va abaixar preus i va millorar terminis d’entrega per continuar venent barres de gel. Aquest va ser el seu error: no es va adonar que el que venia no era gel, sinó fred. I la nevera era un sistema més còmode, més fàcil i més barat de produir fred. Conclusió: sense fer res malament li va anar malament. No va identificar quina era la seva proposta de valor.
Aquest exemple, explicat amb més filigranes en màsters universitaris, és una mena de plantilla adaptable a qualsevol context. La suposada empresa de barres de gel es pot ubicar a Cincinnati, Mönchengladbach o Sant Hipòlit de Voltregà. És igual. El relat és el mateix: la importància d’interpretar els signes dels temps per no quedar fora de joc. I això, precisament, és el que la setmana passada va posar negre sobre blanc l’anomenat informe Draghi, un document que interpel·la la Unió Europea. Draghi, un tòtem, ve a dir: si no s’actua la Unió Europea en un futur no pintarà res i caurà en una lenta agonia. Com li va passar al que s’entestava a continuar venent barres de gel quan el mercat demanava fred. L’avís és seriós perquè el moment és delicat.
La manera d’afrontar tres grans revolucions, la digital, l’energètica i la climàtica, és una cruïlla per a Europa, un projecte nascut amb un ADN més econòmic que polític que mai ha acabat de cristal·litzar en una unitat real. Per fer-ho caldran noves cessions. També de sobirania. Aquest és un dels debats polítics de fons. Perquè la política es fa amb diners. De fet, allò tan típic que no hi ha diners és una excusa barata. De diners n’hi ha. El que no n’hi ha és per a tot. Per això ara el repte serà decidir a quina cistella es posen els ous. I els ous, en aquest cas, són una milionada de calés que s’han d’invertir adequadament perquè Europa no quedi més enrere respecte als EUA i la Xina en la cursa de fons del progrés. Una dada: només 4 de les 50 empreses tecnològiques més grans del món són europees. Aquí caldrà esprintar per recuperar terreny en la cursa de la innovació.
La recepta Draghi per aconseguir-ho, a banda de posar xecs sobre la taula, passa, també, per flexibilitzar les regles de la competència perquè les empreses europees guanyin mida. Un eufemisme per dir que les pimes tenen mala peça al teler. Els peixos grossos sempre es mengen els petits. Ho explicava la setmana passada l’economista Marc Gascón a EL 9 NOU: el fenomen de la consolidació. En una frase: cada vegada menys empreses, però més grans. Això ja és aquí. Osona mateix, amb la successiva venda d’empreses a multinacionals i fons d’inversió, n’és un exemple.
I aquest procés, que sembla econòmic, també té una derivada social. Després de la Segona Guerra Mundial el model europeu ha estat el de l’estat del benestar. Aquest model des de fa un temps trontolla. Les diferents crisis ens fan cada vegada una mica més pobres. L’anomenada classe mitjana, on ens semblava que érem la majoria, tendeix a aprimar-se. Quan van mal dades, cada cop són més els que guanyen massa per ser ajudats i no prou per viure bé. És el que el president francès, Emmanuel Macron, va anomenar l’angle mort. És a dir, col·lectius invisibles per la política que quan han pagat la hipoteca del pis, han abonat la mensualitat del col·le, han omplert el dipòsit del gasoil i han descanviat pel cafè amb llet de l’esmorzar les passen magres per arribar a final de mes. Cal tenir-ho present.
Perquè parlar del futur és, també, preservar l’estat del benestar i corregir les imperfeccions del sistema per blindar un model de societat. I si es passa per alt, indirectament el que es fa és aplanar el camí a propostes polítiques que mai resoldran res, però que es dedicaran a plantejar solucions fàcils a situacions complexes, a buscar culpables dels problemes en comptes de solucions, a destruir el que s’ha construït i a dissenyar un món cada vegada més desigual. Per això la política ha de donar respostes. Com el que havia d’haver deixat de vendre barres de gel per vendre neveres. Si no, n’hi haurà uns altres que en comptes de neveres vendran motos. I fum. I hi perdrem tots.