L'oposició de Ripoll ha de calcular si convé o no tallar el coll al govern d'Orriols, no fos cas que l'espasa damocliana acabi decapitant indiscriminadament a tot i a dret

L’espasa que el tirà Dionisi el Vell va posar sobre el cap de Dàmocles aguantada per un pèl de cavall durant una bacanal volia demostrar que tots els luxes, riqueses i poder que ostentava per la seva posició social tenien la contrapartida de viure sempre sota un perill constant. O això diu la Viquipèdia, vaja. 26 segles més tard, la paradoxa siciliana encara és vigent en molts àmbits de la vida. La política ripollesa actual n’és un exemple. Juny sol ser mes de solstici, de joves alliberats de les obligacions lectives, de l’inici dels casals d’estiu, d’adonar-se que la calor tornarà a ser la més insuportable de tota la vida, i de fogueres. Aquest any els partits de Ripoll van sortir escaldats del juny. De fet, ja n’havien sortit del maig, en unes eleccions municipals on un nombre significatiu de ripollesos va advertir-los que no aprovaven l’autocomplaença de les últimes dècades. El partit dominant dels últims trenta anys (Junts, exCiU) va perdre dos terços dels votants, i l’estancament (CUP) o descens que van experimentar la resta de formacions (ERC i PSC) va afavorir que el discurs de Sílvia Orriols es convertís en el més comprat pels electors. Cinc anys enrere poca gent la coneixia. Havia picat pedra en diferents partits independentistes, entre els quals les joventuts d’ERC, o fent vincles a través dels Intransigents de Catalunya. Però el seu discurs abrandadament patriòtic havia passat desapercebut pels vilatans que no tenen la lupa posada sobre la política local, i fins i tot per bona part d’aquests. Ara s’ha convertit en protagonista no només a Ripoll sinó també a la resta de Catalunya. El discurs desacomplexat a l’hora d’assenyalar el salafisme i l’islamisme radical li han costat adjectivacions davant de les quals arrufa el nas. L’oposició la qualifica d’ultradretana, i encara que a efectes pràctics continua governant ho fa sota la pressió constant de la resta de partits del consistori. Aliança Catalana ja no pateix cap cordó sanitari, però és alliçonada a cada ple, amb un marcatge polític que signaria el mateix Ronald Araújo. Ella i la seva família han vist traslladada aquesta pressió al carrer, a l’escola, a les xarxes socials, però manté el discurs políticament incorrecte, fins i tot amb sortides de to com assenyalar clientes d’una joieria com a usuàries dels Serveis Socials. Ho fa malgrat l’evident risc per la seva integritat física, i potser menys important, per la durabilitat del govern en minoria que lidera. El bloc d’esquerres que va vendre la pell de l’os abans de caçar-lo –quan van anunciar un equip de govern a tres bandes sense tenir lligat el suport imprescindible de Junts– malda per presentar una moció de censura. La intrahistòria de les hores prèvies al 17 de juny només serveix per buscar culpables per explicar qui va ser el responsable que Orriols acabés amb la vara d’alcaldessa a les mans. Fos com fos, des del precís moment que va agafar-la, es va entrar en un nou estadi polític. Si després de les eleccions no deixar-la governar hauria estat assimilable al moment que el 2003 el tripartit ERC-PSC-ICV va treure l’alcaldia a Casadesús, un cop proclamada batllessa l’argumentari hauria d’anar molt més enllà. Sobretot després d’uns mesos en què ha demostrat capacitat de treball i una habilitat dialèctica superior a qualsevol dels seus predecessors des de 1979. L’eina per fer-la fora, com la famosa espasa de Dàmocles, es diu moció de censura, i es pot activar en qualsevol moment. La cap de l’oposició Manoli Vega diu que només hi accedirà si Orriols en fa una de grossa. ERC, el PSC i la CUP en veuen de grosses cada setmana, però juguen amb l’aritmètica en contra. En aquest aspecte Vega ha mostrat una altura de mires política, que ni que sigui involuntàriament va més enllà del curtterminisme ripollès. Per una banda, ha trobat ponts d’entesa en aspectes on li és molt més fàcil connectar amb Orriols que no pas amb Esquerra o la CUP. Per una altra, ha avantposat la política municipal a la catalana, fent cas omís a algunes consignes dels màxims representants de Junts i reptant-los a deixar el partit. L’alcaldia d’Orriols en minoria està lligada de peus i mans. Sense suports externs no pot tirar endavant cap projecte que hagi de passar pel ple. El dia a dia sí que li dona altres opcions de decidir. Però els càlculs de deixar-la governar, amb la possibilitat que se’n surti, i que el 2027 tingui una nova catifa parada cap a l’alcaldia, o bé fer-la fora i afavorir que el victimisme que ja va servir-li gairebé per triplicar vots amb el cordó sanitari la faci créixer més encara, estan sobre la taula. Els hipotètics resultats són política ficció, però si Orriols manté la seva paraula de dedicar-se només a la tasca d’alcaldessa i no presentar-se a la presidència catalana, Junts haurà aconseguit desactivar una contrincant imprevisible a escala de país. Sovint m’agradaria estar dins del cap d’algunes persones per entendre què pensen, i si les seves accions tenen una segona, tercera o enèsima intenció, ni que sigui per valorar-les en la justa mesura. En tot cas em sembla que la política ripollesa actual transcendeix a bastament els gairebé 74 quilòmetres quadrats del municipi. Alguns o no ho veuen o no ho volen veure. Amb el cordó sanitari ja es van escanyar ells mateixos. Ara han de calcular si els convé o no de tallar un coll, no fos que l’espasa damocliana acabi decapitant indiscriminadament a tort i a dret.

L'oposició de Ripoll ha de calcular si convé o no tallar el coll al govern d'Orriols, no fos cas que l'espasa damocliana acabi decapitant indiscriminadament a tot i a dret

La no moció de censura