És una nosa morir-se. No tant pel difunt, com per l'entorn. Atabalats pels papers i uns impostos que a segons quins llocs no es paguen i aquí suposen una bona picossada

De jovenet em quedaren gravades, entre altres expressions, la d’“és un vell de 60 anys”. Probablement als anys 50-70 la dita fora d’aplicació correcta. En general, la gent quan passava la seixantena eren homes cansats per un treball més físic i pitjor alimentació, alguns nafrats i amb malalties que ara es curen fàcilment. També eren dones que treballaven a la fàbrica, a pagès o en cases plenes d’avis i tietes i que just enviudar es vestien de negre fins al final. Temps d’hores extres, penellons i dels Ter-Ges-Gurri glaçats. Alguns morien “d’un mal lleig” diagnosticat pel metge del poble, que havia d’entomar totes les especialitats quan ara n’hi ha que només es dediquen a una de les nombroses branques del guarir. Avui dia els de 80 anys fan en general un goig que enamora. Un salt molt gran i positiu en el viure. Deixant pels problemes de cadascú el fet vitalment dolorós de com acaben els que tenen o tindrem malalties terminals que es poden allargar per arribar al mateix inevitable destí final. Introduint picardia al fet seriós inevitable de la mort, sort en tenim que no sabem el dia que ens tocarà. Els de 61 anys ja han passat 60 cops pel seu dia fatal. Si toqués el 29 de febrer, sols hi haurien passat 15 cops. Millor no saber-ho. Si pel que sigui connectéssim amb un endeví que ens pronostiqués que el nostre dia seria el 6 de juny de l’any... i aquí es tallés per sempre més la connexió, quina angoixa quan ens hi acostéssim i quin alleujament en depassar-lo. No hem de fer cas dels endevins. Antany hi havia un botiguer murri que tocant la panxa de la mare es vantava d’encertar el sexe del nadó. Deia “serà una nena” i en el seu dietari anotava que la senyora tal tindrà un nen. Encertava sempre. Si sortia nena, la seva fama continuava corrent esbombada. Si era nen i rebia la queixa de la mare, consultava el dietari i li provava que ho devia haver malentès perquè com podia observar el seu pronòstic era que seria un nen. Ergo havia encertat. En aquells anys 50-60 la gent naixia a casa i també normalment moria a casa, al llit de tota la vida. Ara tot passa pels hospitals, naixença i mort. Abans en néixer, llevadora, bateig abans de set dies (no fora que anés al limbe, que ara oficialment ja no existeix), a cridar: “És cristià, és petit i creixerà”, i pluja d’ametlles pels petits. En morir un cap de dol s’encarregava de tot, ell i veïns vestien el difunt i presidia el dol. El bagulaire prenia mides i preparava el taüt. Ara es passa pels tanatoris, tria dels detalls per catàleg, i cada cop més s’acaba als crematoris. Quan ens diuen que en els milions d’anys d’evolució nosaltres som pols d’estrelles i ara ens cremen (entenc que per tornar a ser pols), crec que incardinen més els mètodes d’enterraments ancestrals. Actualment, és una nosa morir-se, no tant o gens pel difunt, que ja no sent res més, ans pel seu entorn familiar directe, que l’estima i recordarà. A més del maldecap dels papers, dels impostos de successions i plusvàlues, que atabalen copsant que en segons quins llocs no es paga res i aquí suposa una bona picossada quan no un greu problema –pagar en efectiu per immobles de difícil venda o d’ús propi que ja han pagat impostos anys i panys ho és–; a més d’això, deixem un rastre digital més o menys actiu, difícil d’esborrar i que apareix constantment en l’entorn familiar, on probablement seria millor idealitzar la memòria com es feia abans de la digitalització, i deixar tal com deia el poeta que “la bellesa persisteixi en el record”. De l’època dels vells de 60 anys, recordo enterraments multitudinaris. A més de nosa, era un esdeveniment social morir en pobles on tothom es coneixia. Gravada tinc en la memòria l’església de Manlleu per darrer cop desbordada de gent, molts a fora sense poder entrar-hi malgrat la seva pregona capacitat, quan el 8 d’abril de 1988 un tràgic accident s’endugué dos prohoms i estimats amics, cunyats entre ells, promotors infatigables d’activitats socials i empresarials, Marià Sala i Joan Carrera. Va ser el darrer enterrament impressionant que recordo. Ara fa 36 anys. Eren temps en què els familiars més afectats eren la parella, germans, fills i nets petits, sense entrar en esgarrifosos drames de pares enterrant fills. Ara a l’allargar l’esperança de vida fins als vuitanta i més anys, s’hi afegeixen els besnets, malgrat que a l’aprimar-se les famílies no siguin tants els ocupants de les primeres bancades, sigui a l’església o modernament al tanatori. Nogensmenys la nosa de morir-se fa que els nets probablement ja estiguin escampats pel món, guanyant-se la vida després dels estudis, exportant el seu talent (malbaratant els costos societaris de l’ensenyament rebut) en altres contrades més espavilades que els acullen millor del que els retenim nosaltres. Haver de buscar a correcuita bitllets d’avió per al darrer adeu ja és habitual. En pocs anys, els d’una vida, la vida mateixa ha anat canviant més de pressa del que podien intuir ments preclares en néixer nosaltres. Mentre encara siguem per aquí, hem d’esperar que no s’incrementi aquesta nosa que farem en morir. Temps més interessants els d’avui, certament. Però crec que d’una vida més dolça, menys complicada abans. El nostre consol, el que deia Ciceró: “La vida dels morts consisteix a estar present en l’esperit dels vius”. Intentem deixar bon exemple.

És una nosa morir-se. No tant pel difunt, com per l'entorn. Atabalats pels papers i uns impostos que a segons quins llocs no es paguen i aquí suposen una bona picossada

La nosa de morir-se