De Núria Feliu és just reconèixer que tots rèiem amb ella i també d'ella. Se'n va fer una certa mofa anomenant-la 'la tieta de Catalunya'. No m'agradaria que se la recordés així

Núria Feliu se n’ha anat, de viatge, i no tornarà. La mort és tan crua per qui la pateix i pels seus familiars que no trobo una altra manera de definir-ho. Però no escric aquestes línies per parlar de la mort. Ho faig per parlar de la nostra particular diva. Perquè sí, nosaltres també en tenim una i es diu Núria Feliu. Soc de la generació dels anys 90 i, per tant, em vaig perdre els anys més gloriosos de la cantant del barri de Sants. Si no m’hagués informat de què ha significat per Catalunya Núria Feliu podria pensar que era una folklòrica o una tieta. Perquè sí, és així de com es parlava d’ella i em sembla molt trist perquè la Feliu va ser molt més que tot això i, com sempre, no-més ens n’adonem quan ja no hi és. Llegint què escriuen d’ella i veient tota la seva trajectòria, és just dir que a Núria Feliu sempre se la va valorar molt poc. Per cantar, pensar i viure en català. Per fer-ho tot en català. Per un sector de gent que sempre va pensar que si feia tot això en català era una aficionada a la música. Era una amateur. Ella, amb un signe de molta personalitat, sempre va fer el que va voler i mai va pensar a canviar d’idioma o a fer allò que de ben segur li van recomanar. Anys més tard, és just reconèixer que tots rèiem amb ella i també d’ella. Sempre se’n va fer una certa mofa anomenant-la “la tieta de Catalunya”. I no m’agradaria pensar que se la re-cordi així. Ara, que el català cada vegada és parlat per menys persones, és preciós veure com ella sempre el va mantenir i com se’n sentia tan orgullosa. Aquestes són les figures en què ens hem d’emmirallar: com ella o com Montserrat Carulla, per exemple. Són persones que mai van defallir, que van seguir el seu propi camí sense deixar-se condicionar per ningú i que se’n van anar sent així. Sent elles. Sent un exemple. Núria Feliu va ser una dona de barri i sempre va fer barri. Se’n sentia orgullosa i en parlava amb qui fos, a tota hora. Això, que pot semblar una trivialitat, és molt important. És sinònim de pertànyer a un lloc que ens fa sentir orgullosos i això, en els temps que vivim, també ens fa molta falta. Ens fa falta creure’ns que som catalans, que fem les coses bé i que no ens hem d’amagar de res. Aquest cap de setmana vaig sentir una entrevista a la ràdio a la neboda de Núria Feliu. Parlava de la seva tieta, de com era com a persona però també de la cantant i d’aquesta aura d’artista que portava a sobre i mai va abandonar. Ella explicava que la Feliu era com la vèiem. Transparent, divertida i molt intel·ligent. I, de cop, vaig pensar que ens falten més persones així a la societat i a la vida en general. Persones divertides, que ens facin riure fins que arribem a la llàgrima, que parlin de la vida com si fos un joc tot i sabent que no en té res d’això, que l’espremin fins l’últim segon. I que marxin de la mateixa manera que van viure sempre. Amb un somriure. Així és com et recordem, Núria. En els últims dos anys hem viscut un grapat de coses i poques de positives. Una pandèmia, una guerra i una crisi que ens vindrà a sobre. Sembla que al nostre entorn hi ha una espècie de pessimisme, com si ens estiguessin avisant del que ens vindrà. Com si no poguéssim gaudir ni de l’estiu ni de la vida perquè ui, vigila, que al setembre no et quedarà res. Què creieu que ens diria la Feliu a tot això? Hi buscaria un altre sentit. Un de viure una vida plena i d’aprofitar-la al màxim perquè, és cert, ens poden venir moltes desgràcies a sobre, però com és millor enfrontar-ho? Patint a cada minut pel que perdrem i omplint-nos de preocupacions que ens roben la vida? O vivint cada minut al màxim perquè no sabem quan s’acabarà?

De Núria Feliu és just reconèixer que tots rèiem amb ella i també d'ella. Se'n va fer una certa mofa anomenant-la 'la tieta de Catalunya'. No m'agradaria que se la recordés així

La nostra diva