La Cecília Clota se’m planta al bell mig del menjador de casa seva i m’ensenya com fer moure la cintura, […]

La Cecília Clota se’m planta al bell mig del menjador de casa seva i m’ensenya com fer moure la cintura, primer cap a una banda i després cap a l’altra, per acabar estirant els braços ben avall, fins a gairebé tocar-se els peus. “Això, per anar bé, ho has de fer cada dia”, m’aconsella. L’advertiment m’arriba com a resposta a què he de fer si vull arribar als cent anys com ella. No crec que sigui tan fàcil, però, per si de cas, prenc nota. El passat 20 de març aquesta campdevanolenca de tota la vida va complir un segle de trajecte: és petita, prima, xerraire, alegre, i amb una vitalitat envejable. Només l’has de veure caminar: feina tindràs per atrapar-la. Sovint penso que no es dona prou mèrit a això d’arribar als cent anys, sobretot a aquesta gent que les han passades magres com la Cecília: dues guerres, gana, desgràcies personals i familiars i treballant sense descans, seria el resum de la seva vida. És curiós que nosaltres que ho hem tingut tot més fàcil acostumem a queixar-nos molt més per la duresa de la vida. Difícil serà arribar als cent anys amb aquesta actitud, però potser no cal. La Cecília va veure morir el seu pare, en Pere Clota Clota, en el mortífer bombardeig del 27 de gener de 1939 al pont Nou de Campdevànol, just després de fer un dinar familiar de celebració amb un arròs de conill “cuinat per la mare”. No sabien que seria el darrer dia que s’entaularien tots junts, però ho va ser. A partir d’aquell moment i amb només 14 anys, la Cecília es va haver de fer gran de cop. La seva mare i el seu germà es van quedar sense feina perquè van cremar les fàbriques tèxtils on treballaven. Recorda que sovint ella havia d’anar a buscar llenya a peu fins a Sant Pere d’Aüira perquè no en podien comprar, i va haver d’anar a “servir” en una casa de pagès d’Olot que es deia La Creu. Però al cap d’un temps la seva mare l’enyorava i la va anar a buscar. La feina va continuar sense sortir i la teca no arribava al plat, i això la va obligar a marxar altra vegada “també a servir”, ara a una casa de Vic. I tot això quan encara no havia complert els 18 anys. La vida va anar passant, però se li va tórcer de nou. Al cap de pocs anys de casar-se, el seu marit va morir d’una malaltia cardiovascular i es va quedar vídua amb 35 anys. Al cap de poc temps més va perdre el seu únic germà. Sense fills i només amb un nebot de família, la Cecília ha anat fent la vida a Campdevànol vivint sola en un pis del passeig de Can Branques, on avui encara s’està. La bonhomia que transpira, només sentint-la a parlar, és un plaer. La seva manera de ser la va portar a ajudar un munt de gent del poble, sobretot jovent, a qui mig apadrinava per donar-los un cop de mà amb el que estigués al seu abast, que amb la voluntat que sempre ha tingut, era molt. La història de la Cecília és un de tants exemples de la nostra gent gran. De la que viu entre nosaltres, als nostres pobles, al costat de casa. I que massa sovint són invisibilitzats i oblidats quan, en realitat, haurien de ser els més visibles i enyorats. Són aquesta gran gent que ha passat la vida patint i lluitant sense descans per tirar endavant. No crec que se’ls hi pugui agrair mai prou, però si es pot, fem-ho ja, que anem tard. Per molts més, Cecília.

La Cecília Clota se’m planta al bell mig del menjador de casa seva i m’ensenya com fer moure la cintura, […]

La nostra gent gran