El feixisme redueix l’immigrant a una categoria abstracta: amb l’estereotip desapareix la persona concreta

Els clams contra el feixisme vociferats a la Patum de Berga d’enguany anaven dirigits al partit Aliança Catalana, el qual no encaixa del tot amb la definició històrica de feixisme, tot i que, conjuntament amb el nacionalisme espanyol centralista, en presenten trets comuns. Un dels trets que caracteritza el feixisme de tots els temps és la forma de percepció i control sobre l’immigrant. El feixisme redueix l’immigrant a una generalització estereotípica, a una categoria abstracta; l’immigrant és una idea. Respon a la idea de “jueu”, o a la idea de “musulmà” o “llatí” o “negre” o “xinès”… Amb l’estereotip desapareix la persona concreta amb nom propi, s’anul·la la individualitat, i facilita d’aquesta manera el rebuig impersonal. El “Tot” s’oposa a la singularitat, converteix en banal la realitat concreta, esmicola la genuïna excepcionalitat de les persones. D’aquesta manera el tractament inhumà no importa tant. Amb això, la forma de control pot ser molt radical, ja que l’estereotip no veu l’Ouafaa de 14 anys ni la Meryem de 8 com a nenes reals, plenes de vida i de tan joves aspiracions. Aquest tractament impersonal i fred de l’altre és enormement inhumà i molt perillós, encara que ho prediquin líders polítics lluint pietosos símbols cristians o glorioses banderes nacionals.

Un altre tret que comparteix la dreta populista amb el feixisme històric és la priorització de la nació per damunt de l’individu, distingint qui pertany plenament a la comunitat nacional i qui no. La nació esdevé el marc protector de la identitat, tot i que no tots els trets hi són presents. Aliança, per exemple, vincula íntimament la nació catalana amb el catolicisme, sense fer cabal de la històrica contenció espanyola i la llum de Trento, martell d’heretges i espasa de Roma, amb els terços de Flandes com a braç armat del catolicisme. Sense la contrareforma espanyola, actualment potser tots seríem luterans, calvinistes, baptistes, metodistes o, fins i tot, poligàmics mormons. Aliança destaca la figura històrica de Guifré el Pilós i l’origen mític de la senyera, amb les èpiques quatre barres. Però exclou altres religions històricament molt presents i reconegudes en la nostra cultura; res en diu de les grans influències intel·lectuals i morals en el pensament europeu i català, com ara els musulmans Averrois o Avicenna, els quals va esmentar el papa Lleó XIV en la seva darrera visita, i que tant de ressò van tenir en l’escolàstica llatina medieval, les universitats europees o en el pensament jesuïta del segle XVI, amb Francisco Suárez com a exemple destacat. “Espanya cristiana i no musulmana”, vociferen als quatre vents tots els que pateixen amnèsia històrica.

El feixisme, diu Hannah Arendt, sol enaltir els relats històrics que convenen, els afins al constructe ideològic; mentre que amaga o nega els relats que poden produir un desplegament obert de les idees. El feixisme tendeix a tancar-se en una única interpretació de la història nacional. La dreta nacionalpopulista integra, en la seva visió de la democràcia, elements molt propers a les tiranies; per exemple, l’estigmatització del pluralisme i la demonització de la coexistència de múltiples identitats; com també la promoció d’una sola idea nacional com a pròpia i legítima. Aquest fenomen, Stuart Mill l’anomenava la tirania de les majories. En democràcia pot passar, deia, que un determinat discurs polític anheli imposar a tots i totes un pensament ideològic únic, especialment quan la por a la destrucció de la identitat nacional esdevé prioritària. En tal cas, totes les altres consideracions humanes esdevenen secundàries, menors en importància política i moral.

Umberto Eco, a l’obra El feixisme etern, destaca com a trets fonamentals el culte a la tradició, la por a la diferència, el nacionalisme excloent i la idea que el desacord polític és una forma de traïció. Tot plegat coincideix fil per randa amb els discursos polítics de la dreta populista espanyola i catalana. No podem negar que és un pensament polític inserit en el marc democràtic i, per tant, respectuós amb les regles de joc; però, alhora, és incapaç d’entendre que una societat lliure integra persones amb orígens i creences diferents, sense que una ideologia monopolitzi la forma de ser i pensar. Molt probablement una família catòlica resident al Marroc trobaria injust que l’Estat li imposés la religió islàmica i li prohibís celebrar els nadals o caps d’any. De la mateixa manera, una família musulmana també troba injust que la noció d’integració d’Aliança Catalana signifiqui la renúncia dels seus costums i creences religioses. Totes dues famílies poden ser de creences religioses diferents, però això no invalida que ambdues puguin ser catalanes.

Una democràcia només serà autèntica si garanteix la llibertat de tots i totes, especialment dels diferents. El respecte real passa per acceptar la diversitat cultural sense exigir-ne la supressió. El nacionalpopulisme es considera hereu de la tradició occidental democràtica i veu com a amenaça cultures que, segons augura, volen destruir-la. En fi, irònicament són aquests discursos radicals els que desestabilitzen la cohesió entre els col·lectius i atempten contra l’essència mateixa de la democràcia. Aliança Catalana albira una Catalunya independent, democràtica; tanmateix, el seu programa polític coincideix impúdicament amb votants de la dreta o extrema dreta, com ara VOX, el PP i Junts. Bon nombre d’ells s’han afegit a engreixar les files d’Aliança, ja que la perceben com una força més valenta i més resolutiva contra la immigració, sobretot islàmica. Una de les darreres incorporacions és Xavier Capelles, exmembre de Fuerza Nueva i cofundador de la delegació unionista Societat Civil a Manresa. De fet, el 52% dels simpatitzants d’Aliança es declaren contraris a la independència. Només la CUP presenta un percentatge al voltant del 100% de convicció independentista.