És fàcil pensar que el malson ja ha passat i que ja podem anar a la platja com si només ens quedés un estiu de vida, però no és així

Tres mesos després, sembla que la vida torna a girar. Tres mesos després d’una situació que cap de nosaltres hauria imaginat, la vida a poc a poc torna allà on era però ho fa d’una altra manera. És el que alguns anomenen “la nova normalitat”. Seria bo que entre tots assumíssim que la vida no és com abans i que aquest és el perill a què estem exposats ara. És fàcil pensar que el malson ja ha passat i que ja podem anar a la platja com si només ens quedés un estiu de vida, però no és així. Si volem pensar d’aquesta manera hi tenim tot el dret, sí, però és una forma que ens hem inventat per sentir-nos millor i no pensar que el perill continua allà. Al carrer, als hospitals i als supermercats. En cada pas que fem, el virus ens persegueix i si no vigilem en sortirem escaldats. Això no vol dir, és clar, que ens haguem de tornar neuròtics i no trepitjar mai més el carrer ni que ens toqui el sol. No, perquè és evident que no ens podem estar tancats a casa durant tant de temps i no ho podem fer per dues coses: salut física i mental. S’ha de vigilar, però la vida ha de seguir girant perquè aquest és el camí d’aquesta nova normalitat. Una normalitat falsa i imposada per aquells que ens volen fer creure que ara hem de tornar a reactivar l’economia del país com sigui. La nova normalitat no existeix, se’n diu canvi perquè així serà la nostra vida en els pròxims mesos: diferent i amb uns canvis que encara no som capaços de veure o, simplement, no ens hi atrevim. Podem fer veure que no n’hi ha per tant i que els experts exageren, però el que sí que podríem fer és pensar com hem canviat nosaltres. De cada època fosca, en pot sortir una oportunitat. I depèn de nosaltres que les sapiguem aprofitar. Durant els mesos de confinament, els nostres hàbits han canviat i, la majoria d’ells, a positiu. De cop, vivíem a poc a poc, com si la broca del rellotge no es mogués. No sortíem de la feina accelerats com si la vida se’ns escapés d’entre les mans, teníem temps per fer allò que sempre hem volgut fer però que, inconscientment, hem anat posposant i ens hem preguntat si som els mateixos o si aquesta pandèmia pot canviar la nostra manera de veure la vida, d’estimar els nostres i de valorar allò que abans ens semblaven autèntiques barbaritats. Sí, sé que aquesta oportunitat no serveix per a tothom. La mateixa gent que abans no es feia preguntes, tampoc se les farà ara. Els que pensen que tot això és una exageració i estan bojos per tornar a comprar d’una forma compulsiva –com si res hagués passat– tampoc canviaran ara perquè, en realitat, no ho volen fer. Ni s’hi han parat a pensar. Però n’hi ha alguns que sí que hem reflexionat sobre les nostres vides i pensem que alguna cosa ha de passar. Que els senyals existeixen i que depèn de nosaltres si preferim continuar vivint com si això només fos un malson o si volem buscar la manera de ser millors i compartir amb els altres allò que abans ens quedàvem per nosaltres.