La paciència
Quan tot ha de ser aquí i ara, la paciència és una virtut. En aquests dies de Setmana Santa, prolífics en fotos de camps florits, tecs de campionat i gintònics glamurosos al món virtual, el món real sol presentar alguns matisos: cues per incorporar-se a l’autopista, per asseure’s a fer un Bitter o per recollir una paella. El Divendres Sant, potser perquè era dia de penitència, amb un soci vam esperar-nos una hora i mitja amb el cotxe aparcat en càrrega i descàrrega perquè ens entreguessin una paella marinera per a cinc encomanada a primera hora del matí. I no vam perdre els nervis. Ni la gana.
La teníem encarregada a 2/4 de 3, ens la van lliurar a les 4 i vam començar a dinar a 2/4 de 5. Teníem coartada: havíem fet un vermut generós i, per tant, partíem amb avantatge. Està comprovat que les esperes amb l’estómac ple solen ser més suportables. Per això, l’hora i mitja a peu dret ens va permetre fer una anàlisi sociològica del comportament del personal. La cua d’una rostisseria per recollir paelles sol ser com la de l’ambulatori per fer-se anàlisis, però amb una diferència: a la rostisseria tothom té lleis; a l’ambulatori regna la resignació.
I enmig de la tensió, encomiable la serenitat de la senyora que servia i cobrava les comandes i que, sense immutar-se, feia d’escut: entomava les queixes, posava cara de gravetat i guanyava temps. Sortien paelles sense cap ordre i, per saber de quants era, la dona dissimuladament comptava els escamarlans. I cridava: “Marinera de 8!”. Com si fos el bingo, algú s’enduia el premi. La marinera de cinc, la nostra, no hi havia manera que sortís. Tampoc la de verdures per a dos. No devien haver fet el vermut, ells. Estaven més neguitosos que nosaltres. Es feien passar el malhumor amb Marlboro i Estrella Galicia. Nosaltres, serens.
Vam aguantar el tipus fins i tot quan la mestressa va cridar: “De verdures per a dos!”. Els tios, amb els quals rivalitzàvem en silenci, encara hi van afegir tres pollastres a l’ast i quatre racions de patates rosses. Fregides, en van dir ells. Van haver-se d’esperar una mica més, però ja amb aquell somriure contingut, amb aquell moviment de cames inquietes davant del taulell, mirant, tots dos, la paella de verdures per a dos que ja tenien entre mans. Els vam felicitar. És important saber guanyar, però també acceptar la derrota. Els dos de la de verdures per a dos van guanyar als dos de la marinera per a cinc. Però nosaltres, immutables.
Quan va sortir la nostra, que també competia amb una marinera per a onze -ells van pagar abans, però se la van endur més tard-, la feinada va ser per ficar-la al cotxe sense vessar-la i sense cremar la tapisseria. Com si no haguéssim tingut temps abans de prendre vistes, vam haver de fer una anàlisi sobre la marxa de probabilitats per avaluar els riscos de posar-la al seient de darrere o al maleter. Vam optar pel maleter, la qual cosa ens va obligar a buidar-lo a correcuita. Un, amb diaris a les nanses aguantant la paella i l’altre, fent de camàlic. El treball en equip sempre és productiu. Vam arribar a bon port. El port era la taula ja parada.
La paella, degustada per dinar a l’hora de berenar, va ser memorable. L’àpat, com si fos una extensió de l’espera prèvia, se’ns va allargar del dinar cap al sopar. Vam parlar de tot i més, de nosaltres i d’ells. Dels de la de verdures per a dos, vull dir. I, també, de la paraula mediocritat. Un mot que s’hauria de reivindicar. La mediocritat com a terme mitjà. Com a denominador comú. Quan tot ha de ser excel·lent, immediat, cronometrat i hiperbòlic, la mediocritat, com la paciència, és un valor. T’adones que a vegades és més cansat fer vacances que treballar, entens com de difícil és pencar de cara al públic i que la paciència no és patrimoni de ningú perquè a la rostisseria n’hi havia a les dues bandes del taulell. I, al final, encara que un servei sigui mediocre, una paella pot ser excel·lent. Un dia rodó.