Érem tres marrecs, cosins germans, els tres mosqueteros, ens deien. Fèiem vida al riu, i el Gurri estava ple de barbs; recordo que una tarda n’agafàrem més de cent! Els trèiem amb les mans, els pobres peixos, i els enfilàvem en un jonc

“Sobretot, Queló, no et repeteixis”, em diu un bon company. Penso en l’amic quan agafo el bolígraf i la quartilla. Té raó, els escriptors tenim temes recurrents; ens repetim. No cal anar gaire lluny, en aquest mateix setmanari alguns escriuen sovint sobre els mateixos temes; ja ho sé que la política té molt de passió i de sentiment, però, caram, ens hem d’aturar i raonar, encara que sigui una mica tan sols, que els lectors, pobres, s’ho mereixen. I jo, que un dia em vaig dir que no parlaria més de política, i que no he passat fam, ni he viscut cap guerra, ni he patit grans tragèdies..., on voleu que trobi les fonts d’on raja el meu escriure?: doncs en la meva infantesa, en les meves vivències, en les meves muntanyes, en els meus viatges i en els meus llibres. Avui faré la guitza a l’amic, em repetiré; tornaré a ser petit, a l’Albanell, el mas on passava els tres mesos d’estiu; m’haureu de perdonar; com a defensa us diré que tres mesos, cada any, si es viuen amb la intensitat d’un cor de nen, donen per a molt. Érem tres marrecs, cosins germans, els tres mosqueteros, ens deien. Fèiem vida al riu, i el Gurri estava ple de barbs; recordo que una tarda n’agafàrem més de cent! Els trèiem amb les mans, els pobres peixos, i els enfilàvem en un jonc. Al vespre, a la cuina del mas, tocava obrir-los i deixar-los ben nets; els grans els enfarinaven i ens els servien fregits, per sopar, érem molts i hi havia gana. Si us he de ser sincer, a mi no m’agradaven gens, tenien gust de fang, d’aquell on jo posava les mans per palpar-los i agafar-los. El tram de riu era sempre el mateix, iniciàvem la pesquera resclosa avall i l’acabàvem al pont del Molí. Les aigües de sobre la resclosa no eren per a nosaltres; molt fondes i fosques, i amb les vores atapeïdes d’herba, era un lloc que ens feia basarda. Hi teníem, això sí, una barqueta de fusta, de color blau, que hi havia dut el meu pare, el tiet Miquel, que deien els cosins. Amb ella havíem après a remar, pescàvem amb la canya, la nineta i el cuc. La palanca era un xic més avall, al costat de les acàcies; hi passàvem estones sobre el tauler; en dèiem la palanca –a la foto jo soc el de l’esquerre, el del cap baix, el que mira l’aigua. Aquell dia havia plogut molt, un xàfec d’estiu, era a mitja tarda, amb les cames pengim-penjam esperàvem la riuada, era com un joc; volíem veure’l, el color de l’aigua; si seria la vermella que baixava per la riera de Taradell o la grisa que ho feia per la de Tona. Plovia encara, i la torrentada no arribava. Va ser llavors quan els sentírem, els crits, venien de sota un gran paraigua negre; era en Lluís, l’avi de cal masover: “Cagum dena, canalla, baixeu ara mateix!”; i jo em vaig dir, què vol ara aquest?, tan bé que hi estem aquí... Més l’avi ens amenaça i saltem tots tres a terra ferma; i encara ara veig el munt d’aigua, com una gran cortina fosca que salta la resclosa i s’apropa amb una fressa eixordadora, el monstre és colossal, gris, ve de Tona; i la palanca, saltant per l’aire i desapareixent riu avall engolida per l’aigua. Ens va anar d’un pèl! És ara que ho penso; aquella tarda, res de res; ben tranquils, el temporal se n’anà, sortí el sol i tornàrem a jugar. Recordo haver llegit de Josep Pla que la desgràcia no ens ataca ni ens deixa d’atacar, simplement existeix, i no obeeix a ningú, perquè la natura n’és ben indiferent... Busco el paràgraf de Pla, i el trobo: “La desgràcia, amb la qual s’ha de comptar, crea esporàdicament la sort, com una forma angèlica, i no passa res, és la propina, és el fracàs de la catàstrofe...”. Està molt ben escrit, això de la forma angèlica; Pla era un mestre i amb aquesta expressió ens vol introduir en el món del miracle; perquè la vida –ens diu– es mou sempre entre la desgràcia, la sort i la propina! Doncs ja veieu, els altres dos i jo vivim de propina. És llarga la meva, molt llarga, de més de 70 anys, que Déu- n’hi-do! La propina que em donaren aquell dia no era tan sols per a mi; els fills i nets, és clar, no hi serien, ni les persones que m’estimen m’haurien pogut estimar, ni els pacient m’haurien pogut tenir com a metge, ni els alumnes com a professor. I la propina també us afecta a vosaltres, estimats lectors, els agraïts que em podeu dir que us els hauríeu perdut, els meus articles, i els crítics, que se’ls podrien haver estalviat. En faré més, d’entremaliadures, us n’explicaré més de coses d’aquell nen que vaig ser; encara que el company em torni a dir: “Sobretot, Queló, no et repeteixis”. Com reflexionava George Steiner: “És el meu viatge cap enrere, és el meu futur, ja que el demà no en té de record”; i escric par coeur o by heart, com vulgueu.