Involuntàriament, les dones sempre ens estem qüestionant sobre com ens veuen els altres i aquesta imatge acaba suplantant la idea que tenim de nosaltres mateixes. Ens ho han inculcat des de la infància i ja va sent hora de superar-ho

A la Núria la panxa li ha aparegut de cop. Als 49 anys fa mesos que veu les orelles al llop i s’intueix premenopàusica. No ho ha comentat a ningú perquè li fa vergonya, però ha fet allò que no s’ha de fer de buscar informació a internet i pràcticament pot dictar sentència. La revolució hormonal i corporal ha esclatat per sorpresa i a traïció: a les portes de l’estiu, sense marge per a la reacció. La Núria ja no té esma per a més dietes; n’està cansada i, què coi, li agrada massa menjar. Per això ha decidit que a la merda tot, entomarà la situació i acceptarà la realitat. Ella en dirà maduresa, nosaltres (fluixet i sense que ens senti), resignació. Tot i així ara pensa que quina mandra que la seva germana l’hagi convidat a passar el dia a la platja. Tot i així just abans de marxar ha decidit que potser havia arribat el moment de canviar el biquini per un banyador, que es veu que ara tornen a estar de moda. Tot i així ha anat a comprar-lo amb presses i en un atac d’optimisme s’ha emportat una talla M, que evidentment se li ha quedat travada a les cuixes. Calma, Núria, calma, que si no l’estripes encara el podràs canviar... A la platja, amb el biquini de sempre, asseguda a la tovallola i mig tapant-se el cos com pot, la Núria observa les dones que té al seu voltant i, ves per on, se sent acompanyada. N’hi ha amb panxa, amb els pits caiguts, enormes o pràcticament inexistents. N’hi ha que fan el cul gros, d’altres que estan molt primes. Moltes amb cel·lulitis. N’hi ha de blanques com el paper. També n’hi ha d’esveltes i de joves, amb la pell bonica i fina de quan tot està per fer i tot és possible, que diria el poeta. Quina enveja i quants records... La Núria pensa en les històries que es deuen amagar darrere de cada un d’aquells cossos relaxats, aparentment feliços, i es demana si algunes són com la seva, plena d’inseguretats, lluites extenuants i dramàtiques contra el pas del temps. També es pregunta d’on surt aquesta necessitat de tenir un cos ideal si al seu voltant no n’hi ha cap d’igual. I, ja que hi som, qui decideix com ha de ser el cos perfecte? Si la nostra protagonista hi anés donant voltes potser arribaria a la conclusió que al capitalisme actual ja li va bé que ella estigui lleugerament insatisfeta amb el seu cos. Amb el seu cos, repetim, no amb l’estil de vida de la societat que l’envolta. Perquè d’aquesta manera s’apunta al gimnàs, compra banyadors, cremes anticel·lulítiques, tractaments estètics, joies que la fan sentir més bonica, roba, colònies que la fan imaginar més desitjable... Vaja, que la publicitat s’hi llepa els dits. Llavors, en un atreviment per part nostra, li recomanaríem que llegís el llibre Maneres de mirar, de l’escriptor i crític d’art John Berger. Li explicaríem que Berger, als anys 70, ja parlava de les relacions de les dones amb elles mateixes i deia aquella frase que s’ha acabat fent mig famosa que els homes miren les dones i les dones es vigilen mentre se les mira. Involuntàriament les dones sempre ens estem qüestionant sobre com ens veuen els altres i aquesta imatge acaba suplantant la idea que tenim de nosaltres mateixes. Ens acabem convertint en objectes, objectes de la mirada. Un espectacle, vaja. Això ens ho han inculcat de manera inconscient des de la infància i ja va sent hora de superar-ho (això ho diem nosaltres, no Berger). La Núria hi està d’acord. Observa altre cop les dones al seu voltant –les veu úniques, valentes i victorioses només per ser on són– i pensa que segurament ja hem avançat força. Llavors es fixa en un parell de noies joves, rialleres, fent-se selfies amb el mòbil arran de l’aigua. Pensa en els filtres que passaran aquelles fotografies abans d’acabar penjades a les xarxes socials. Pensa en les operacions estètiques que cada vegada més nenes demanen quan arriben a l’adolescència... La Núria es mira la panxa i sospira. Aquest estiu se li farà llarg.

Involuntàriament, les dones sempre ens estem qüestionant sobre com ens veuen els altres i aquesta imatge acaba suplantant la idea que tenim de nosaltres mateixes. Ens ho han inculcat des de la infància i ja va sent hora de superar-ho

La panxa de la Núria