Comprar al comerç local, que paga impostos aquí, va a favor dels nostres hospitals, els nostres pensionistes, els mestres i els mossos

Quan als anys 70-90 la majoria de la gent es guanyava bé la vida treballant, podien viure, estalviar, fins a fer dispendis, i es va anar creant una àmplia classe mitjana que actualment s’està empetitint talment com abans va créixer. Les dificultats per implantar nous negocis, una pressió fiscal asfixiant, la baixa natalitat, entre altres factors, ens hi porten. En aquells temps els èxits televisius dels Santana i Orantes, més tard Ballesteros, i els augments dels nivells de vida van impulsar la creació de clubs esportius, de tennis i golf. I aquí va una vivència, no sé si extensiva a més, del que en dic la paradoxa del restaurant del club de tennis. Quan amb esforç s’estrenava el flamant club, molts d’ells amb piscina i restaurant, entrava un primer restaurador-llogater amb un contracte de prova ajustat de preu d’uns dos tres anys. El restaurant marxava bé, les novetats són agraïdes. Quan tocava renovar el contracte, a la junta normalment s’imposava el que creia que es guanyava massa bé la vida, algun dia no li havia fet prou bé la truita o ves a saber, però aconseguia que marxés i n’entrés un segon. Ja no era tan bo, novetat esvaïda, menys clients i a sobre l’augment del lloguer no li deixaven guanyar la vida. Marxava i així un tercer, fins que la gent encara amb memòria s’adonava que el millor servei, el millor cuiner era aquell primer foragitat. En pocs casos se’l podia recuperar, perquè ja s’espavilava en altres indrets. Aquesta era la paradoxa. S’ha de dir que amb el temps els clubs recuperaven els nivells d’excel·lència culinària. Paradoxa que també es dona individualment en un altre exemple en el sofert sector del comerç. Quan als anys 80-90 bancs i caixes van abraonar-se a obrir més i més oficines, es van establir lògicament en els millors llocs, els més cèntrics. Tenien diners, administraven els nostres i podien anar per totes. Resultat, el comerç patia. Els dissabtes amb part dels locals cèntrics tancats i menys oferta comercial, van desplaçar la gent als nous grans centres comercials que també emergien. Avui dia, amb les davallades de les caixes i les fusions dels bancs –hem passat de 64 entitats a 9–, aquest factor competencial dels nostres comerciants ha desaparegut quasi del tot, però ara afronten la competència, molts cops deslleial i lesiva per la societat com veurem, de les compres per internet. Dic quasi del tot perquè aquest acaparar els millors llocs de bancs i caixes lògicament va fer apujar preus dels lloguers o de compravenda. I aquí pot entrar la segona paradoxa. La del propietari tossut que havent llogat per exemple per 3.000 euros/mes el seu bon local de la plaça a un banc es resisteix a abaixar-lo a un més raonable de 2.000 euros/mes per una botiga. El seu local ara tancat, i si n’hi ha d’altres de sorruts com ell, continua impedint que el comerç local recuperi els atractius del passat. La gent no vol passejar, tafanejar, si de cada tres locals n’hi ha un de tancat. El nostre propietari no s’adona que un any dels 2.000 del lloguer, calés a la butxaca on també podria recuperar el que paga de l’IBI, representen vuit mesos del lloguer dels 3.000 que no cobrarà. Si en algun moment algú ha picat i li ha donat els 3.000, es pot haver trobat que en sis mesos marxi quedant a deure-n’hi tres, perquè no es guanyi la vida. Però ell entestat, hi té dret, malgrat que poden haver-hi mecanismes per fer-lo entrar en raó. Tal com es graven o es miren de gravar habitatges buits, es podria arribar a fer-ho als locals en llocs rellevants, fins a fer-los entendre que han de maximitzar el benefici propi sense incórrer en paradoxes de no ingressar res esperant-ne molt. De fet, és el que va observar i predicava l’escocès Adam Smith, pare de l’economia de mercat, quan el 1776 publicà La riquesa de les nacions. En un dels seus quatre punts, el de la mà invisible reguladora, indicà que el forner no es lleva a les 4 de la matinada i fa el pa per altruisme, si no en cerca del propi benefici. Però així optimitza els recursos, si fa massa pa n’hi sobra i l’ha de donar a les gallines, i si en fa poc deixa de guanyar. Ell mateix s’ho regulava evitant malbarataments. Parlant d’aquesta nova competència del comerç local, les compres per internet, els enfronta a uns reptes que probablement no desapareixeran sols com ho va fer el trasbals de bancs i caixes. La societat hi ha de posar de la seva part. Ha d’entendre que ens perjudica adquirir productes normalment fabricats en països llunyans amb legislacions laxes i costos laborals molt minses. Que el transport llunyà i el seu repartiment aquí per uns explotats i estressats repartidors contamina omplint els carrers de vehicles. Si a més, fruit que la compra per un clic és més impulsiva, augmenta el costum d’emprovar a casa vestits o sabates, que malgrat s’ajustin bé o no et facin mal de peus es retornen perquè és de franc, no fan joc amb la cortina, o has vist que la Visa ja treu fum. Tot això també ajuda a contaminar. La societat en general hauria d’entendre que comprar en el comerç local que paga els impostos aquí i no a una multinacional que en paga molts menys on troba millors condicions va a favor dels nostres hospitals, dels pensionistes, mestres i mossos. Perquè el que se’n facin, ni que siguin menys, a Bahames o Panamà no ens resol res. I que emprovar-se vestits i sabates o comprar equips tecnològics on ens assessorin, i els deixin tornar si cal en una altra passejada, és molt més humà, agradable, solidari i anticontaminant que comprar tot solets darrere una pantalla que ens continua enganxant. Paradoxes de grup en el restaurant del club, individuals en el llogater sorrut i de quasi tota la societat en l’ensulsiada consumista per internet contra el comerç tradicional i el medi ambient.

Comprar al comerç local, que paga impostos aquí, va a favor dels nostres hospitals, els nostres pensionistes, els mestres i els mossos

La paradoxa del restaurant del club de tennis