L’avi va aplicar el guió més efectiu perquè un infant s’acosti a qualsevol activitat física: que en un inici impliqui diversió, que hi hagi un acompanyament, i sense cap tipus de pressió ni pretensió

El meu avi no hi entenia gens, d’hoquei patins –els que el van conèixer de jove deien que més aviat era hàbil amb la cama esquerra i la pilota als peus–, però va jugar un paper clau perquè jo descobrís aquest esport i hi acabés dedicant un bon grapat d’anys. Ell era llauner. I fuster. I hortolà. De fet, era el que es coneix com un ‘manetes’. I va posar aquesta capacitat al servei del seu net, quan amb 6 anyets començava a patinar. Un dia va aparèixer amb un tronc. Però no un tronc qualsevol: l’havia modelat, polit i convertit en un estic artesanal. Una joia que encara avui conservo.

La seva manera d’ensenyar-me l’amor cap a un esport no van ser ni grans discursos, ni massa expectatives. Només un gest carregat d’il·lusió per compartir una estona de diversió amb el fill del seu fill. I la fórmula va funcionar, ja que poc després arrossegava el meu pare cada dissabte fent ruta per tots els pavellons haguts i per haver d’arreu de Catalunya.

I l’avi va fer el mateix amb el ciclisme: no em va comprar la millor bici del mercat, sinó que la simple presència de la seva bicicleta groga de carreres –sí, ni BTT, ni gravel ni carretera, se’n deia de carreres!–, a l’entrada de casa i unes quantes tardes d’estiu compartint sofà mirant el Tour i l’Indurain van ser la millor llavor per estimar aquesta disciplina.

No sé si n’era conscient o no, però amb el temps crec que l’avi va aplicar el guió més efectiu perquè un infant s’acosti a qualsevol activitat física: que en un inici impliqui diversió, que hi hagi un acompanyament, i sense cap tipus de pressió ni pretensió, posar-hi passió perquè la criatura quan practica aquell esport sobretot ho faci sent feliç.