Un llegat només assoleix veritable valor si té pes simbòlic i impacte emocional

Surt fum de Notre-Dame i ho deixem reposar de fons en una pantalla. Quan les flames guanyen virulència i veiem fondre’s l’agulla com el formatge d’una raclette –de sobte sembla un moment tan simbòlic com l’enderroc de l’estàtua de Saddam Hussein a Bagdad o l’impacte del primer avió a una Torre Bessona–, comença la missió: intentar localitzar experts en arquitectura gòtica francesa per explicar el valor del que s’està desintegrant en directe als ulls del món. L’objectiu, urgent, difícil, no et deixa temps ni per processar un moment històric com aquest, ni per hipnotitzar-te pel poder destructiu del foc, ni per lamentar cap pèrdua patrimonial. Fins i tot veig amb suspicàcia i avorriment la instantània febre mediàtica per ser el més trist, el més afectat, el que ha estat més feliç a Notre-Dame. Però què vas viure-hi a dins? Ets parenta de Quasimodo? No és fins l’endemà que em venen al cap les dues vegades que hi vaig anar. La primera, amb l’escola, no la recordo. La segona, amb les meves germanes, la tinc present per una fotografia de l’àlbum familiar, que és la manera més segura de fixar un record. El millor del viatge és que vam aconseguir que una menor d’edat volés sense cap identificació vàlida: havia extraviat el DNI i només tenia un resguard (sense foto). Aquell dia la volia eliminar del mapa; avui és un apunt entranyable de la mitologia familiar. Això ho dic perquè em costa pensar en objectes i llocs estimats sense pensar amb qui els vaig compartir. És com quan toca el tràmit de recollir la casa dels avis: ells estan dipositats com partícules de pols sobre cada objecte que decora el menjador i cada quadre que atapeeix les parets. I després de memoritzar les rajoles del lavabo i l’olor del rebost, t’endús una figura de Lladró perquè et sembla que allà hi ha l’àvia, no perquè tingui cap valor als Encants. Aquells objectes en aquell lloc són el jaciment arqueològic de la nostra família. Les pedres de Notre-Dame també narren una història, però a l’engròs: expliquen el passat d’un país i en construeixen la identitat nacional. I alhora, expliquen la meva insignificant història particular: la del primer viatge per descobrir món a les meves germanes. Necessitem les pedres, però sobretot que estiguin plenes de vida, de testimonis del passat i de vivències del present. L’herència que es transmet –a més petita o gran escala– és material, però un llegat només assoleix veritable valor si té pes simbòlic i impacte emocional. La pedra s’ha de rejuntar amb la vida.

Un llegat només assoleix veritable valor si té pes simbòlic i impacte emocional

La pedra i la vida