El món virtual i el real ja són la mateixa cosa. El que passa a la xarxa, afecta la realitat

L’Amagatall és una mansió victoriana virtual on els pederastes poden donar via lliure als seus desitjos més sòrdids. S’hi juga a través d’avatars imaginaris que creen els clients. Com que res no és real, quin mal fan? Què es pot perseguir? No és només pederàstia mental? Una investigadora està determinada a demostrar que no, que el que passa a L’Amagatall ha de ser inimaginable. Que recrear de manera virtual un fet és crear una aparença de normalitat que té efectes en la realitat mateixa. Aquesta setmana he llegit tres articles que m’han recordat aquest argument de l’obra de teatre L’inframon, de la nord-americana Jennifer Haley (Teatre Lliure, 2016). El que allà es plantejava com un futur distòpic ja és el nostre present. I aberracions semblants a les que allà ocorrien en el món virtual, ja passen avui i aquí, davant dels ulls de qui les busquen, sense filtres, en viu i en directe, sense que inexplicablement hi hagi manera d’aturar-les. A La Vanguardia explicaven que un youtuber rus ha matat la seva xicota de 26 anys deixant-la durant hores fora el balcó en roba interior. El noi (a la foto d’aquest article) va cobrar els mil euros de la juguesca per maltractar-la una vegada més i va deixar la càmera oberta per seguir emetent mentre s’adonava de la hipotèrmia de la noia, apareixien els metges i tota la pesca. Dues mil persones hi estaven connectades. Ell és a presó. A El País es denunciava el negoci de les camgirls: pornografia en directe a través d’una càmera web. Dones que estan hores i hores a mercè del que els demanen els clients… i el que els exigeixen els proxenetes perquè, com en la prostitució cal una infraestructura, aquí cal un servidor i una plataforma, peatge que cal pagar a uns explotadors que, a més, fan servir els vídeos com a mètode de xantatge a les noies. I si teniu estómac, llegiu el reportatge del New York Times sobre La canalla del Pornhub, on es descriu la mà de vídeos d’abusos, violacions, pederàstia i pornovenjança que es poden consultar en aquest web i com alguns d’aquests vídeos de menors han marcat i traumatitzat nenes de 14 i 15 anys. El periodista es pregunta com pot ser que una empresa tregui profit de tota aquesta merda impunement. El món virtual i el món real ja són la mateixa cosa. Res no s’escapa de les xarxes i tot el que passa a la xarxa, afecta la realitat. La virtualitat, però, ofereix una aparença d’irrealitat que permet abocar-s’hi amb més maldat i inhumanitat. Sense testimonis, sense context, no hi ha vergonya, ni moral, ni rastre, ni límits… ni càstig. La justícia i la policia estatals estan superades per plataformes internacionals que guanyen milions amb crims, agressions, explotació i maltractaments que crèiem residuals, punibles, erradicables, quan en realitat s’han convertit en més salvatges, globals i inesborrables. Ves que no sigui ja el nostre món, l’inframon.

El món virtual i el real ja són la mateixa cosa. El que passa a la xarxa, afecta la realitat

La perversió de les xarxes