Ell surt de l'aigua lentament. No recorda com es diu; només sap que de tant en tant coincideixen al vestíbul de la feina i se saluden amb un cop de cap corporatiu

Fa molta calor i tanta gent l’atabala. Anar a la platja en ple agost té aquestes coses, però tampoc tenia cap més opció: si la teva millor amiga et demana que l’acompanyis un parell de dies a l’apartament de Begur, no li pots pas dir que no. Es fa i punt. Han arribat prou d’hora per trobar un bon lloc a primera línia i ja s’han banyat un parell de vegades. Ara, però, el sol pica fort i, mig incorporada, es nota les gotes de suor pessigollejant-li l’esquena. Està a punt de proposar a l’amiga de tornar a l’aigua quan el veu. El cor li fa un salt. No s’esperava trobar cap cara coneguda enmig d’aquesta multitud i tan lluny de casa. Ell surt de l’aigua lentament mentre manté la vista excessivament fixada cap a l’espigó amb les celles arrufades. No recorda com es diu; només sap que de tant en tant coincideixen al vestíbul de la feina i se saluden amb un cop de cap corporatiu. Diria que ara a la platja li veu els pectorals apretats i també diria que s’aguanta la respiració, però no té prou temps per fixar-s’hi perquè instintivament tanca els ulls i així evita qualsevol possibilitat de creuar les mirades. Interiorment es maleeix a ella mateixa per haver fet allò que tantes vegades ha criticat dels altres: fer veure que no has vist algú que coneixes quan et passa pel costat. Al cap d’un parell de minuts torna a obrir els ulls i evidentment ja no el veu. Li deu haver passat pel davant caminant i ell tampoc ha fet cap gest per saludar-la. L’amiga, estirada al seu costat, no se n’ha ni adonat i ara ella respira alleugerida. Com cada any, a aquestes altures de l’estiu les seves ganes de socialitzar ja van de baixada. Com cada any a principis de juliol podria menjar-se el món sencer. Arriba a finals de primavera exhausta de la feina acumulada, però Sant Joan és l’espurna que tot ho encén. Sopars amb la colla, excursions, concerts i festes majors. Els viatges a Amèrica del Sud, a Tailàndia o al Marroc que tant li agraden. Hi va haver un temps, fa un parell d’anys, quan totes les seves amigues tenien parella i ella no, que s’havia sentit molt sola. Invisible. Desconcertadament fora de lloc. Ara per sort ja no; a poc a poc ha après a aguantar-se a ella mateixa i a estimar-se, i podria ben dir que fins i tot gaudeix dels seus moments de solitud. Però després de l’eufòria inicial i passades un parell d’onades de calor, arriba un punt que les ganes de festa i xirinola van perdent gas. I, com l’exèrcit exhaust que ho ha donat tot al camp de batalla, es va replegant. La seva amiga no, en canvi. Ara descansa, potser mig adormida i tot, però s’ha passat tres hores explicant-li amb pèls i senyals, i els ulls plorosos, la decadència del seu matrimoni i l’extenuació amb què viu la maternitat. I ella l’escolta i l’entén (potser no ben bé del tot) i pensa que quina sort al cap i a la fi no haver-se complicat tant la vida, i que ja li ve just fer-se càrrec de la gata que té a casa. L’amiga que als ulls de tothom té la vida somiada: una feina d’executiva en una empresa de renom, un marit ben plantat i amb un sou de pes, però només lleugerament superior al seu, dos nens preciosíssims que toquen el violí i el clarinet i els dissabtes van a muntar a cavall. Un canitx que es diu Coco. Un jardí més gran que la casa de revista i, també, la necessitat de fugir amb la seva millor amiga per passar dos dies ben lluny de tot això. Ella s’estira a la tovallola i tanca altre cop els ulls. Necessita remullar-se, però li fa mandra incorporar-se i trobar-se amb el company de feina. Es deu anar endormiscant perquè té la sensació que, al seu voltant, les converses, les rialles, els crits es van desfent i desfent i desfent com la seva pell sota l’escalfor del sol… “Hola! Perdona, però tu i jo ens coneixem, oi?”.

Ell surt de l'aigua lentament. No recorda com es diu; només sap que de tant en tant coincideixen al vestíbul de la feina i se saluden amb un cop de cap corporatiu

La platja sense tu