La presència de mossos als instituts pot produir la percepció d'un entorn

La controvertida prova pilot de la Generalitat de Catalunya, que proposa el desplegament dels Mossos d’Esquadra, amb la missió de fer tasques de prevenció i acompanyament, afecta instituts públics de Vic, l’Alta Ribagorça-Vall d’Aran, Tàrrega, l’Hospitalet de Llobregat, el Prat de Llobregat i Sabadell. La idea és que uns quants mossos, vestits de paisà, s’incorporin als centres educatius, considerats d’alta conflictivitat, i, amb les seves aptituds criminològiques i d’assistència social, puguin millorar les condicions a les aules. Igual que vigilen i vetllen la seguretat viària o la de les presons, vetllaran també la disciplina a les escoles. La consellera d’Educació veu aquesta idea cristal·lina, pura; defensa que la presència de mossos a les escoles possibilitarà la intervenció física dels agents en cas de conflictes amb l’alumnat. El Departament d’Educació destaca els programes de col·laboració implementats a altres comunitats, com ara Galícia, Navarra, Andalusia, les illes Balears o Madrid. Tanmateix, cal matisar que la majoria de les col·laboracions es redueixen a xerrades i tallers preventius puntuals, i que els models internacionals de presència policial estable no han produït millores clares de convivència, ni han resolt el fracàs escolar; però sí que han augmentat les intervencions policials, les sancions, la criminalització dels escolars i l’estigmatització d’alguns centres. Michel Foucault, a l’obra Vigilar i castigar, ens descriu un model de control i vigilància inspirat en el panòptic de Jeremy Bentham, pare de l’utilitarisme. El panòptic va ser un disseny d’arquitectura penitenciària, configurat per una torre central de vigilància, ideada de manera que els guardians poden observar totes les cel·les encerclades al voltant, però amb l’enginy que els presos no puguin veure mai els guardians. Aquesta situació provoca en la psique del presoner un efecte d’autovigilància. Com que el condemnat no pot verificar si l’estan vigilant o no, es comporta com si ho estigués sempre. L’autoinspecció funciona permanentment, sense aturar-se. Ja no hi ha complots, ni temptatives d’evasió col·lectiva, ni projectes de nous delictes o males influències. Foucault ens diu que a les societats modernes l’efecte panòptic és la forma de control estàndard. Les càmeres de seguretat són arreu, als espais públics, als entorns laborals o a internet. També a les escoles. No hi ha torres de sondeig centrals, però sí que hi ha càmeres de vigilància, plataformes digitals de control d’activitats, exàmens vigilats o la presència frontal del professor. L’efecte panòptic a les escoles no és tan repressiu com altres escenaris de la societat, és més funcional, facilita l’aprenentatge; però és ben cert que el sistema de pressió pot augmentar si no trobem formes de maniobra educatives assenyades i eficaces. La presència física dels mossos camuflats, encara que sigui puntual, pot produir una interiorització coercitiva de la vigilància, pot reforçar la percepció d’un entorn sotmès a control extern, amb el risc de provocar en l’alumnat un comportament fictici o aparent, lluny de la convicció real de convivència que els docents pretenem ensenyar. Si s’accentua el control, es pot agreujar el que Foucault anomenava la contraconducta; és a dir, respostes de resistència de l’alumne/a, com ara esforçar-se el mínim, aparentar que es compleix amb les regles i l’estudi, desafiar la normativa, rebel·lar-se violentament o renunciar. Vivim temps educatius complexos, i cal reforçar la convivència escolar, però no amb més repressió i més vigilància. Penso que aquest no és el camí. Afortunadament, la reacció docent no s’ha fet esperar. La comunitat educativa s’ha pronunciat contundentment, no necessita agents de policia, la conflictivitat als centres no es resol amb més pressió policial. El sindicat USTEC aposta per la reducció de ràtios, el reforç de personal docent o la incorporació d’orientadors i atencions especialitzades. Calen més recursos socials, cal restaurar el dèficit de finançament crònic. La Crida per Sabadell ha criticat durament el pla pilot, ha negat que fos demanat per sindicats o docents. Afirmen que tal iniciativa s’ha dut a terme de manera unilateral. No obstant això, hi ha qui pensa que el pla pilot s’ha dut a terme de bona fe, amb la intenció d’ajudar els professors i fer costat als alumnes en el seu procés de formació, com una mena d’acompanyament preventiu en la tasca d’instruir els escolars abans de cometre les faltes o els delictes adients amb les seves naturaleses. En fi, vull creure que no és un pedaç, ni una cortina de fum enfront del malestar reiteradament manifestat pel professorat interí i funcionari, ni una forma de definir les relacions de poder a través d’un control policial que, com adverteix Foucault, es pot estendre col·lateralment als mateixos operaris. Tant de bo el govern de la Generalitat vagi de bracet amb la consellera d’Educació, repensin les estratègies pilot i comencin a escoltar de debò els clams docents, perquè les negligències es paguen, i les vagues estan ja anunciades.

La presència de mossos als instituts pot produir la percepció d'un entorn

La policia pedagògica