La desvinculació creixent amb l’entorn, la burocratització i la centralització excessiva d’efectius han anat afeblint una dimensió professional clau per a la prevenció, la confiança ciutadana i l’eficàcia policial

El passat dia 3 de gener d’enguany ens va deixar Maria Eugènia Cuenca, consellera de Governació durant els anys 1992 i 1995, una figura clau (i sorprenentment poc recordada) en la construcció del model policial català. Aquest oblit no és només una injustícia personal, sinó el reflex d’una amnèsia política més profunda i no accidental, probablement perquè representa una etapa de construcció nacional, en contrast amb l’etapa política actual, més centrada en la retòrica, l’escenografia i els gestos simbòlics que no pas en l’enfortiment de l’autogovern i la sobirania. Els primers anys noranta van ser una etapa de maduració de l’autogovern català, amb el desplegament de competències en sanitat, educació o cultura, però no en l’àmbit de seguretat pública, que continuava fortament condicionada per la presència majoritària de les forces de seguretat estatals, per la qual cosa calia dotar la Generalitat de capacitat efectiva per garantir l’ordre públic i la seguretat com qualsevol altre govern amb vocació plena. És en aquest context que va assumir la Conselleria de Governació, el desembre de 1992, amb un encàrrec polític clar: avançar decididament cap al model de policia integral i crear les condicions institucionals perquè els Mossos d’Esquadra esdevinguessin la policia ordinària del nostre país. Catalunya disposava d’un cos policial propi amb una llarga tradició històrica però amb una presència territorial limitada i amb funcions merament simbòliques. La seguretat ciutadana, l’ordre públic i la investigació criminal continuaven essent, majoritàriament, responsabilitat de les forces i cossos de seguretat de l’Estat. El nou model policial no pretenia una substitució sobtada, sinó un procés ordenat, pactat i progressiu, capaç de garantir la continuïtat del servei públic de seguretat i, alhora, d’enfortir les institucions pròpies. El punt d’inflexió d’aquest procés va ser, sens dubte, l’acord assolit el 17 d’octubre de 1994 a la Junta de Seguretat de Catalunya, on es va pactar la substitució progressiva de les forces i cossos de seguretat de l’Estat per part dels Mossos d’Esquadra. Aquest acord va permetre iniciar, l’1 de desembre de 1994, el desplegament territorial del cos de Mossos com a policia ordinària a la comarca d’Osona, assumint aquest cos de policia funcions que fins aleshores exercien la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. La negociació d’aquest acord no va ser gens senzilla i va exigir fermesa, habilitat política i una gran capacitat de diàleg. Els lideratges de Maria Eugènia Cuenca i, posteriorment, de Xavier Pomés van ser determinants per transformar aquesta aspiració històrica en un compromís institucional concret. Sense aquest acord polític, el desplegament posterior hauria estat impossible o, en el millor dels casos, purament decoratiu. Paradoxalment, la discreció política d’aquest gran acord, sense èpica ni escenificacions, ha facilitat que hagi estat esborrat de la memòria política d’aquest país. En resum, Maria Eugènia Cuenca va posar la primera pedra sòlida d’una policia catalana integral, sota dependència directa de les institucions catalanes, un model clar i inequívoc que avui, lamentablement, sembla erosionar-se amb la progressiva (i normalitzada) (re)introducció de les forces i cossos de seguretat de l’Estat en funcions que haurien de ser pròpies, davant una passivitat política difícilment justificable. A aquesta deriva s’hi afegeix la pèrdua progressiva d’un altre element essencial del model original: la proximitat i el coneixement del territori. La desvinculació creixent amb l’entorn, la burocratització i la centralització excessiva d’efectius han anat afeblint una dimensió professional clau per a la prevenció, la confiança ciutadana i l’eficàcia policial. Recuperar aquell esperit no és només un exercici de memòria històrica, sinó una necessitat si volem preservar un model de seguretat propi, eficient i plenament al servei del país. Però d’això en podem parlar un altre dia.

La desvinculació creixent amb l’entorn, la burocratització i la centralització excessiva d’efectius han anat afeblint una dimensió professional clau per a la prevenció, la confiança ciutadana i l’eficàcia policial

La policia que vam construir (i que estem desfent)