Molts experimenten por de perdre la identitat, la llengua o la democràcia, s’inquieten profundament, i de seguida cerquen bocs expiatoris identificats en els diferents, els que venen de fora, els que, presumptament, amassen les causes evidents dels seus temors

La primera accepció que sobre la por ens transmet el seny és de tall favorable, útil i natural; entenem la por de manera positiva, biològica, consubstancial amb la nostra naturalesa. La definim com aquella emoció que ens alerta del perill de possibles hostilitats, ens posa en guàrdia, ens fa prudents. Montaigne la qualificava de necessària, com l’escut de defensa i supervivència en el camp de batalla de la vida. Tanmateix, també hi ha una accepció divergent, negativa, la que ens posiciona en rebel·lió contra la por, i que el mateix Montaigne destaca quan ens confessa que “res m’horroritza més que la por, i res cal témer tant com a la por”. Giordano Bruno la ubica en les profundes i incognoscibles regions de l’ànima humana, molt endins nostre, inabastable, però omnipresent, ben real, capaç de deformar la percepció de la realitat i apartar-nos del caliu cordial i fraternal de la vida. Els primers episodis es produeixen aviat, recordo la por irracional que sentia de menut a la foscor del llit, quan el pànic s’apoderava de tot i semblava que res el podia vèncer; sortosament, de sobte, escoltava les passes i el xiuxiueig amorós de la mare, i tot es calmava. La mare fulminava el monstre carregós, que no era altra cosa que la mateixa por, la tenebrosa emoció universal que paralitza marrecs i també adults, de vegades generada per quimeres infantils, d’altres cops causada per insuportables alteracions d’experiències passades. Spinoza afirmava que la por és una eina de dominació molt efectiva. La por al càstig etern i la culpa són autèntics mitjans d’obediència, i, de fet, molts se senten ben seduïts amb la imatge d’un món sense llibertat, però segur, sòlid, permanent. La por desperta l’esperança d’una plenitud impossible, però desitjable, encara que s’hagi de complir en el més enllà. Cal reconèixer que la por, quan és immensa o exagerada, s’alça com un mur difícil de flanquejar, dificulta la vida bona i destorba la pau del cor. Molts experimenten por de perdre la identitat, la llengua o la democràcia, s’inquieten profundament, i de seguida cerquen bocs expiatoris identificats en els diferents, els que venen de fora, els que, presumptament, amassen les causes evidents dels seus temors. Però l’únic evident és la por, productora sempre d’inquietants fantasies, poc pensades, però molt eficaces a l’hora de transformar tots els irracionals temors en odi. Esdevenen així les demandes populars d’un govern fort, tirànic si cal; un govern capaç d’esborrar de les nostres ànimes els orígens de les nostres fòbies. Som testimonis conscients de les deportacions americanes, l’extermini a Gaza o les invasions i bombardejos a Síria o l’Iran, tot en nom de democràcies que, infestades per sentiments de vulnerabilitat, han oblidat del tot els drets universals i els motius pels quals foren construïdes. Quan la passió ideològica és dominada per la desbocada follia de les idees, la por generalitzada posa en qüestió el suposat dret de tots els pobles a existir, i només la mateixa paüra que genera l’amenaça del gran terror ens exhorta a cercar acords. L’historiador israelià Avi Shlaim ens recorda que fou els EUA qui va decidir retirar-se de l’acord nuclear internacional, i que la democràcia d’Israel es va negar a signar el Tractat de No Proliferació Nuclear, i no s’ha sotmès mai a les inspeccions de l’Organisme Internacional d’Energia Atòmica. Ambdós estats emmagatzemen un copiós arsenal d’armes nuclears, i això sí que representa una amenaça existencial a les altres nacions. Crec fermament que la suma d’idees que al llarg de la vida han nodrit les consciències és, sovint, la causa vigorosa de moltes basardes emocionals. Hi ha consciències que senten el temor de no complir amb les expectatives dels avials imaginaris, vius o agonitzants. Senten espant del que diran, de vulnerar les comunions fixades, de mostrar infidelitat envers un col·lectiu que les ha vist créixer, i que ara en reclama lleialtat. Sigui el que sigui, potser cal fer bon ús de la llibertat humana, i preguntar-nos, quines de les nostres idees i decisions són vertaderament correctes?, o vertaderament nostres? Sovint ens deixem guiar per formes de conducta parcials o inflexibles, heretades de fons tribals revisables. La por és la mare de moltes conductes, però és també la mateixa mare que ens repta a plantar-li cara i ens convida a batallar-la amb el digne coratge. De vegades sembla que convé recordar que un dels sentiments més temuts és descobrir que les nostres santes idees són il·lusions imposades, impostores, preferències adaptatives que ens allunyen de la molt remota justícia.