La primavera enguany ha tornat a esclatar. I què hauríem escrit si la mestra ens hagués posat aquest títol tan suat per fer una redacció?: La primavera.

Aquest matí, d’amagat / ha arribat la primavera. / La duia penjada al bec, / tot xisclant, una oreneta. / L’oreneta ha alçat el vol / i amb un cop d’ala lleugera / ha segat un raig de sol / i ha florit tota la terra. Núria Albó. Un alumne de cicle mitjà va dir que era el poema més bonic que havia llegit mai. Va explicar que quan es desperta sent un munt de cants d’ocells. Li hem de dir a la Núria Albó que ens vam encuriosir per identificar el refilar dels ocells que ens fan companyia: pardals, merles, mallerengues, també orenetes. La primavera enguany ha tornat a esclatar. I què hauríem escrit si la mestra ens hagués posat aquest títol tan suat per fer una redacció?: La primavera. Hauríem escrit que quan la primavera va arribar ens va trobar tancats a casa, enyorant del poema de la Núria perquè no hem pogut compartir, en companyia, l’emoció d’altres poesies. Però com que en guardem el record, estem atents al cant, a la mida, als colors i al fer de cada dia d’aquells ocells que veiem des de la finestra. Potser sense que els pares se n’adonin, darrere dels vidres, mentre amb els dits perfilem un dibuix, damunt del baf, pensem en nosaltres mateixos i en la manera d’entendre una nova llibertat, potser desconeguda fins ara. Volem sentir-nos més lliures que mai, tot i estar tancats, per esbotzar barreres. Allà on hi ha acció hi ha la qüestió de la llibertat, diu Lluís Solà. En aquests moments l’acció és en la buidor dels carrers. Escriuríem que no hi ha hagut cap tipus d’acció per millorar el camí d’anada i tornada de centenars d’immigrants que des de Vic van a treballar a Le Porc Gourmet de Santa Eugènia de Berga en bicicleta. Tampoc hi ha autobusos. Un mort i un desaparegut, el dia abans de Sant Jordi, arrossegats per la riuada. Quan tanquem els ulls per assaborir el gust d’un tall de pernil, no visualitzem el dolor i sacrifici que hi pot haver al darrere. Els treballadors dels escorxadors reviuen l’eco de l’esclavatge de segles passats. Confinats en la seva jornada laboral interminable i condemnats a encomanar-se el coronavirus, no poden alliberar-se. Tan invisibles per la societat, com també ho han estat per alguns els avis que s’ha emportat aquest virus que s’entesta a quedar-se entre nosaltres. Escriuríem que metges/es, infermers/res i altre personal sanitari també estan esgotats perquè treballen confinats en les seves jornades laborals interminables, per guarir-nos, per cuidar-nos. A vegades, sembla que per alguns polítics aquests professionals siguin invisibles. El virus és tossut, està a l’espera de la nostra inconsciència, si no ho fem bé i retornem massa aviat a la vida social, encara que sigui de forma individual, el virus s’activarà i els treballadors dels nostres hospitals no podran aguantar-ho. Els hem aplaudit a les 8 del vespre i els hem acompanyat en la seva manifestació virtual el dia 26 d’abril. Escoltaran els polítics la seva crida a la prevenció i les seves demandes? Encara els manca material de protecció per treballar de forma adequada. En som conscients? Escriuríem que deixant de banda el virus, molts polítics primen l’economia, sense adonar-se que el sistema econòmic d’avui és caduc pel demà. L’atur puja estrepitosament, la renda garantida, per més que s’estengui, no podrà abastar les necessitats de tothom, la bretxa digital dels alumnes existeix. No tothom té les mateixes oportunitats. Acabaríem dient que hem de ser actius, per esdevenir lliures destruint tot tipus d’esclavatges, desmuntant excuses de mal pagador, quan ens volen fer creure les mentides que ens expliquen: no tenim ni idea ni dels morts, ni dels contagis que hi ha. Mirant per darrere els vidres de la finestra hem de notar la burxada de la llibertat per contrastar els diferents cants de tants ocells que ens xiuxiuegen a l’orella. Per esdevenir lliures hem d’escriure sobre la primavera d’enguany en total llibertat.