Els pactes sovint no s'enganxen amb cola, sinó amb una molla que s'estira i s'encongeix. Això els fa més dúctils per navegar quan hi ha tempesta

Els nous consistoris ja estan en marxa. A cada ajuntament hi ha una història perquè cada ajuntament té la seva història. Però sempre que arrenca un nou mandat es repeteix el debat (inútil) sobre la legitimitat dels pactes. El sistema funciona per delegació. A les eleccions no s'escull l'alcalde, sinó els representants polítics que, un cop constituït el ple, són els que elegeixen l'alcalde. Això explica que sigui possible, legal i legítim que qui guanya no governi. Les majories, si no existeixen, es construeixen. Això és el que ha passat, amb els matisos que es vulgui, a Tona, Santa Eugènia, Sant Julià de Vilatorta o Calldetenes. La força més votada no és la que governarà perquè s'han construït majories alternatives. I, en teoria, no s'ha fet tirant els daus. Els acords, perquè siguin sòlids, han de tenir punts en comú. A vegades, i això no s'explica, el punt en comú pot ser molt prosaic: "Ens hi posem nosaltres perquè no hi siguin ells". No és el millor projecte de futur, però també és vàlid. Als ajuntaments, en el fons, s'hi va a defensar interessos. No particulars, sinó col·lectius. Però interessos al cap i a la fi. I els interessos d'uns sovint no són els dels altres. Conjugar-los amb equips de govern a dues i tres bandes on se sumen sensibilitats diferents, criteris dispars i fins i tot orígens divergents no és fàcil. Però reconèixer la diferència, cedir quan convé i estirar si fa falta formen part d'un fràgil joc d'equilibris. Els pactes, sovint, no s'enganxen amb cola, sinó amb una molla que s'estira i s'encongeix. Això els fa més dúctils per navegar quan hi ha tempesta. I, durant un mandat, sempre n'hi ha de tempestes. L'oposició sol dir que aquests pactes, on s'exclou del govern a la força més votada, provoquen divisió. La divisió, en aquest context, sol tenir una connotació negativa. Millor la unitat, defensen alguns. Depèn. És més fàcil nedar a favor de la corrent, però qui decideix fer-ho a contracorrent també demostra valentia. La divisió, portant l'anàlisi al terreny semàntic, en realitat és una operació matemàtica per repartir. I repartir, des d’un punt de vista social, també pot ser una opció de progrés. És a dir que d'arguments, si es vol, n'hi ha de tots colors. De fet, en un món cada vegada més homogeni el tret diferencial no és ser singular, sinó plural. Per això, encara que no sigui còmode perquè tot s'ha de negociar, potser és bo que en un govern hi hagi més d'una veu i, sobretot, que tothom conservi la seva. Aquest serà un dels reptes invisibles dels governs de coalició perquè no els acabi passant com al protagonista d'un conte de Thomas Bernhard, L’imitador de veus, que amb un do especial per imitar veus simulava a la perfecció totes les dels altres. Però, al final, quan li van demanar que reproduís la seva, no se'n va sortir. És a dir, a còpia d’amarar-se de la personalitat dels altres va acabar renunciant a la seva. I és que potser l'autèntic repte no és fer un pacte o un altre, sinó conservar la pròpia veu. Evitar que quedi diluïda. Qui la perdi està perdut.

Els pactes sovint no s'enganxen amb cola, sinó amb una molla que s'estira i s'encongeix. Això els fa més dúctils per navegar quan hi ha tempesta

La pròpia veu