La rambla dels Montcada de Vic
“Era una vesprada suau i l’aire albirava primavera.” Així començava l’article “El Portalet”, publicat a EL 9 NOU el 3 d’abril de 2020. “Per una estona em vaig fer petit d’edat realitzant el ritual que en aquell temps fèiem sovint els nois de Vic, de calça curta i mitjons fins a genoll. La nostra passió era anar a tocar les anelles aferrades a la muralla i que servien per lligar les vaques, els vedells i altres animals en dies del mercat de bestiar. Com ens agradava fer-les dringar i comptar-les amb veu alta! Mentre realitzàvem aquest afer apareixia indefectiblement un conegut personatge, alcohòlic crònic, que voltava per l’indret tot el sant dia i atret pel so del ferro, que el trastocava encara més. Amb uns ulls desorbitats ens perseguia cridant desaforadament: ‘Podrits! Com hi ha món.’ El nostre joc era arrencar a córrer rambla avall fins al riu i sense que pogués atrapar-nos. Una senyora que passava i ens coneixia va dir-nos: ‘Ai, quins trapelles!’” Érem canalla o com deien abans a Vic: una bona patuleia!”
Feia molt de temps, potser dos anys, que no passava per la rambla dels Montcada, i avui era un dia indicat i fer-me càrrec de com ha quedat tot després de tantes obres. Les opinions copsades són diverses, això sempre és positiu i vol dir que hi ha interès per qualificar les millores urbanes. Espero que les meves reflexions siguin una mica encertades, descartant el que tant agrada ara, opinions partidistes. No és pas el terreny on vull anar a raure. La neu sempre és benvinguda, i més a la matinada on ja n’hi podia haver un pam. No he esquiat mai, però la rambla dels Montcada, dita també el Portalet, era cita obligatòria del jovent de Vic en dies de nevada. La ciutat encara no disposava de màquines llevaneu i amb pales manuals la brigada municipal i veïns voluntaris trigaven gairebé un dia a netejar totes les voreres. Aleshores, el centre de la Rambla era dels joves, sense circulació de vehicles i amb algun carruatge tirat per eugues obedients que relliscaven a la pujada. La neu encara verge ens servia per organitzar batalles de boles de neu o ressolar sobre fustes aprofitant la baixada, des de Santa Teresa fins al riu. Cap al migdia venien els artistes de l’Escola de Dibuix de Vic a pintar el bucòlic paisatge nevat. Moltes cases benestants de la ciutat tenien penjat en un lloc important algun quadre, molt vigatà, del Portalet nevat.
Sortint de la Casa Serratosa, el dia que s’inaugurà la nova Escola de Música de Vic, al carrer Torras i Bages, un edifici noucentista adquirit pel consistori vigatà l’any 1981, i després de les reformes pertinents, l’alcalde, Ramon Montanyà, acompanyat de regidors, músics i convidats, en feu l’estrena oficial. El seguici sortí caminant i es va parar davant de Santa Teresa i sense demanar-ho l’alcalde va exclamar: “Ara haurem d’intervenir a la rambla dels Montcada!” Fins avui han passat uns 35 anys i altres alcaldes i regidors ja han governat, però sempre recordaré el desig d’intervenció en aquell espai de l’alcalde Montanyà: “Serà difícil, però el que resta de la muralla de Vic l’hem de dignificar!” La dificultat era com es reduiria el trànsit en un pendent on els cotxes acceleraven provocant molt soroll i contaminació, i això en uns moments que la circulació era la meitat que la d’avui. Després hi havia el perill de desermar tot el nucli antic de Vic encerclat per la continuïtat d’unes rambles que hi donaven la volta, corona de la ciutat antiga. Però s’havia de reduir, fos com fos, el trànsit, i eixamplar una part de les voreres de la part més baixa, un perill per als vianants. També canviar l’enllumenat i restaurar les fantàstiques teieres treballades per l’artesà Picallimes, alliberant-les de la humiliació de portar foc a dins, en aquell moment que sols hi havia una solució que en deien de Pastorets, pintant unes bombetes amb pintura vermella.
La necessitat de verd el feien esclatar els rosers de tots colors que penjaven sobre muralla, escampant els seus perfums encisadors. La teoria de Montanyà era que un arbrat frondós en dificultaria la visió i proposava uns quants xiprers repartits informalment davant les cases: segur que li recordaven la seva estimada Toscana. La idea fonamental era clara, dignificar la muralla i també històricament el nom que corresponia a les muralles del rei Pere III seguint la dinastia catalana, tot i que alguns volien que es digués Pere IV, segons la llista aragonesa. El rei dit El Cerimoniós va ordenar reforçar la muralla de Vic del segle XII, repartida entre la senyoria dels Montcada i els dominis episcopals, i posant ordre a la plaça del mercadal. Cent anys més tard la muralla de la part més alta de la ciutat fou enderrocada i seguint el seu traçat sorgiren les rambles: el Passeig, el Carme, les Davallades i l’Hospital.
Quina gran dinastia de la noblesa catalana, els Montcada, que des de l’any 1000 es van anar expandint pels territoris deixats per l’islam a la dita Catalunya Nova, però sense oblidar les possessions de la Catalunya Vella i les lluites i conflictes amb els dominis episcopals defensant les seves propietats. També hi havia períodes d’entesa i treva, com ho demostra un capitell gòtic del claustre de la catedral de Vic, que llueix significativament l’escut dels Montcada. Fundaren el monestir de Santes Creus, on ara hi ha les tombes de les darreres dinasties. El 1980, l’Ajuntament de Vic va aprovar que el passeig emmurallat es digués, encertadament, rambla dels Montcada. Sí! Segurament quan la dinastia va construir el seu palau a la ciutat va salvar per a la història les parets de l’antic Temple Romà, pedres que certificaran per sempre les arrels romanes de la ciutat de Vic.