Rebem les notícies fragmentades en dosis breus que no permeten entendre el mapa sencer

Fa cosa d’un any va acostar-se al planeta Terra un tal Oumuamua, un asteroide interestel·lar que podria ser d’origen alienígena. Aclareixo que ho deien astrònoms de Harvard, no Sebastià d’Arbó. Fa un mes un nou estudi insistia que, per la forma i l’acceleració, es podia tractar del residu d’una missió de reconeixement extraterrestre. Això és el que em va quedar a mi: ai, que venen els marcians. Així és com funciona massa sovint la comunicació per xarxes: titular caçat al vol, lectura en diagonal, retenció superficial. Vivim connectats a un corrent d’informació constant, bombardejats per flaixos, pushos i últimes hores que llegim en 10 segons esperant que el semàfor es posi en verd, així que la immediatesa i la brevetat ens deixen satisfets per moments, tot i que l’hora d’aprofundir-hi mai no arriba. Compartim els articles que els algoritmes ens prioritzen però no recordarem ni de quina font surten, això comptant que tinguin algun fonament. Tenim tota la informació del món a l’abast però alhora és un cabal inabastable. Rebem les notícies fragmentades en dosis breus. Si no som diligents a completar el trencaclosques ens quedem amb peces soltes, que poden tenir sentit, però no permeten entendre el mapa sencer. És el que m’ha passat llegint Tu, calla! (Raig Verd), de Laura Huerga i Blanca Busquets. Tots hem vist notícies sobre el setge de la justícia espanyola a la llibertat d’expressió, però al final ens sona Dani Mateo, Willy Toledo, Altsasu i Valtònyc. I potser ni tan sols relacionem entre si aquests casos mediàtics. Però quan al llarg de les 200 pàgines del llibre sumes més sentències per enaltiment del terrorisme ara que quan existia ETA o casos tan increïbles com que una veïna d’Alacant hagi de pagar una multa de 800 euros per penjar una foto a Facebook on denunciava que la policia aparqués en una plaça de discapacitats; quan et fas el mapa global de la repressió i la censura, només llavors entens la dimensió del problema. Entens que hi hagi presos polítics. Perquè abans hi ha hagut el cas de Nahuel, un músic anarquista que, amb 24 anys, va passar un any i quatre mesos en presó preventiva per enaltiment del terrorisme i va ser absolt. Absolt! I hi ha hagut 12.000 sancions a l’any per resistència a l’autoritat o per negar-se a identificar-se. I 19.500 sancions per faltar al respecte a la policia. Val la pena fer l’esforç de reconstruir la realitat per entendre-la en tota la seva dimensió, complexitat i cruesa. Potser serà dramàtic i preocupant, però és revelador i apoderador. No podem quedar-nos esperant l’ajuda interestel·lar. Ni tan sols l’europea.

Rebem les notícies fragmentades en dosis breus que no permeten entendre el mapa sencer

La realitat feta miques