Si aquest agost espereu la Renfe, com fa un any i com en fa dos, que Déu us agafi confessats. Catalunya té migranya i el metge bada

Veig al 3/24 que al juliol la Renfe ha suprimit 700 trens a Catalunya per avaries i manteniment. Cada supressió és un desastre per a un tou de persones que veuen com algú ha decidit capgirar-los el dia. A vegades és el caprici de l’atzar. En d’altres, la supina incapacitat de la Renfe, d’Adif i el Ministeri, un Triangle de les Bermudes de la cosa pública, que ha oblidat que la seva feina és servir les persones, portant-les d’un lloc a un altre, sense ensurts, ni embolics, ni sorpreses.

La Renfe de tota la vida s’ha passat tota la vida negligint. La culpa és dels governs espanyols dels últims cinquanta anys –del PP, del PSOE i de la UCD–. Davant d’aquesta santíssima veritat, algú encara gosarà dir que la culpa és nostra, perquè els catalans ens creiem perfectes i no assumim mai els nostres errors. Aquesta resposta seria fer un Illa, sempre disposat a abaixar el cap i a dir que els de Junts ens queixem massa.

Doncs el problema és just al contrari. A algú que pateix de migranya –un amic, la filla– li diríeu que és pesat i que fa comèdia? Oi que no? Doncs el mateix passa amb Rodalies. Els que denunciem el desastre no som els pesats, els pesats són els que mantenen un greuge impossible. Rodalies és la migranya persistent que afecta Catalunya. Tant de bo ens poguéssim acusar a nosaltres mateixos del desastre dels nostres trens.

La idea que tots els polítics som responsables de tot és falsa. Les responsabilitats estan delimitades. Naturalment que m’agradaria ser conseller d’obres públiques del govern de Catalunya i tenir la responsabilitat que els trens del meu país anessin bé. Però la realitat és tossuda i les responsabilitats claríssimes. Així, si a la C-17 hi ha algun revolt mal resolt no us queixeu al ministre Puente perquè aquesta carretera depèn de la consellera Paneque. I canviant d’àmbit, si al carrer de l’Escola de Vic hi falta llum, on heu d’anar a raure és a l’alcalde Castells. Però de la mateixa manera, quan la Renfe no va, la responsabilitat és de Renfe, d’Adif i del Ministeri.

I la solució? La solució és la independència, i si demaneu una resposta exprés, doncs toca sumar, sumar i sumar. Si Esquerra no hagués tirat pel dret, estic convençut que amb la suma dels diputats independentistes a Madrid, i amb la necessitat del PSC dels vots per fer president Salvador Illa, es podia haver forçat el traspàs real de Renfe a Catalunya –naturalment no parlo d’aquest acord lampedusià que s’ha firmat, que és una presa de pèl.
Ara bé, potser també és l’hora de reflexionar sobre si a Catalunya, amb la cançoneta que ve el llop, que ve el llop, no s’ha sigut massa generós amb el PSOE. Penseu que cada vegada que un català vota socialista, els està felicitant per tanta irresponsabilitat i per tanta ineficàcia a l’hora de transportar-nos dignament. A Catalunya, els vots socialistes són un moltes gràcies pels trens que havien de passar i ja no passaran mai.
Si aquest agost espereu la Renfe, com fa un any i com en fa dos, que Déu us agafi confessats. Catalunya té migranya i el metge bada.