Amb les independències del segle XIX res va canviar pels indis, tret que van seguir sent marginats socialment i rebatejats nacionalment com a mexicans, guatemalencs, colombians, equatorians, peruans, paraguaians o xilens

“Hay un punto extremo en que las líneas paralelas de la ficción llamada historia y de la historia llamada ficción se tocan.” Augusto Roa Bastos, Vigilia del Almirante (1992). La població d’Amèrica –segons aquest segle XXI occidental– és de més de mil milions de persones que habiten en una trentena d’estats, d’Alaska, passant per Cuba, fins a la Terra del Foc. Però cinc-cents anys després que el genovès o jueu-català Cristòfor Colom trepitgés les platges antillanes –mai va arribar a terra ferma– i que el florentí Amerigo Vespucci imposés –per què?– el seu nom al continent i enllestida l’aventura d’aquells dos navegants al servei de les corones d’Aragó, Castella i Portugal, la població de les veritables nacions ameríndies és a hores d’ara de només uns cent milions de persones; em refereixo als parlants de llengües no indoeuropees, als portadors d’unes cultures existents abans que, al segle XV, s’apropessin els europeus a aquell continent. Avui els pobles indígenes anomenen a tot el territori Abya-Yala (Terra en plena maduresa), un terme originari de la nació Kuna (Panamà) i que, des del simbòlic any 1992, s’ha anat imposant tant en l’ús popular com en l’acadèmic, tant entre els líders indígenes com entre els antropòlegs/americanistes compromesos. Homes i dones, nens i ancians d’Abya-Yala han resistit durant cinc segles a conqueridors, evangelitzadors i colonitzadors, colonitzadors dels segles colonials (s. XVI-XIX) i dels segles independents (s. XIX-XXI). El cert és que si ens regim pel nombre de parlants actuals de llengües ameríndies, la majoria de nacions sense estat d’Abya-Yala estan en perill o en vies d’extinció, tret d’una dotzena que cito en aproximat ordre demogràfic: quítxues, maies (yucatecs, quitxés, kaqtxikels, mams, tzeltals, tzotzils...), nahues, aimares, maputxes, guaranís, zapoteques, otomís, navahos, apatxes, inuits, etc. Els quítxues andins i els maies mesoamericans serien els més cohesionats; els nahues i guaranís, els més oficialitzats però dispersats; els maputxes i aimares, els més revolucionaris; les tribus del nord de Mèxic, desfetes pel narcotràfic; les dels EUA, tancades en reserves índies, i els esquimals de l’Àrtic, convertits en atracció del turisme climàtic. La presència europea als territoris d’Abya-Yala no ha cessat, sent cada vegada més persuasiva. Només cal observar el cas de Catalunya, un exemple de com des dels viatges de Colom fins al dia d’avui els catalans han tingut una petjada indiscutible a Amèrica. Recordem el frare jerònim Ramon Pané (s. XV), considerat el primer etnògraf americà, i el claretià Pere Casaldàliga (s. XXI), propulsor de la teologia de l’alliberament, per citar dos religiosos cultes i no pas figures de nefast record per aquells pobles, com l’etnocida militar explorador Gaspar de Portolà (s. XVIII) i un reguitzell de depravats virreis i indians negrers. Aquest pes quantitativament i qualitativament de catalano-americans s’aplega fefaentment en els quatre volums del Diccionari dels catalans d’Amèrica (Contribució a un inventari biogràfic, toponímic i temàtic) (Generalitat de Catalunya, 1992). Tampoc és d’estranyar que en cercles acadèmics d’aquí i d’arreu es parli, quan convé, de la llegenda negra referida a l’etapa en què els espanyols amb l’ajuda de grups amerindis sotmeteren bèl·licament d’altres, com fou el cas de Mèxic, on els tlaxcalteques s’aliaren amb Hernán Cortés per derrotar l’exèrcit asteca que els tenia sotmesos, aquell imperi de Moctezuma i Cuauhtémoc, el de la gran Tenochtitlán. S’ha demostrat que la conquesta d’Amèrica no hauria estat possible sense els indígenes probablement i que les independències dels virregnats que anaven des de Mèxic al Riu de la Plata, passant per Quito, Cartagena (d’Índies!), Lima o Potosí foren –cert– proclamades pels mateixos espanyols, per aquells espanyols que portant generacions de tres segles colonitzant el continent estaven farts del tracte que els donaven les metròpolis europees. Sens dubte va ser l’imperi espanyol –on mai no s’amagava el sol–, aquell del descobriment del 1492 i de la reconquesta fundat pels Reis Catòlics, el més beneficiat durant la Colònia i, semblaria, el que se n’ha anat sortint més bé amb, ep!, un rei Felip VI al tron cofoi de la influent població hispana als Estats Units, de Los Angeles a New York. L’etnopolítica del mestissatge propiciada per ordes religiosos (franciscans, mercedaris, dominics o jesuïtes) i l’expansió de la llengua castellana han estat els dos pilars d’aquesta prolongada (ex)convivència en què els únics perjudicats durant cinc segles són els aborígens d’Abya-Yala, classificant-los genèricament com a indis, a voltes defensats per protectors com fra Bartolomé de las Casas i a voltes sacrificats en nom de la Inquisició. Amb les independències del segle XIX res va canviar pels indis, tret que van seguir sent marginats socialment i rebatejats nacionalment com a mexicans, guatemalencs, colombians, equatorians, peruans, paraguaians, xilens, etc., o sigui, ras i curt, imposant-los els noms dels nous estats occidentalitzats i esborrant els seus veritables orígens ètnics com a nahues, maies, quítxues, aimares, guaranís o maputxes. Els estrangers –europeus, africans i asiàtics– se segueixen imposant, ahir per la força militar i la conversió religiosa i avui amb l’explotació de les matèries primeres, el comerç financer i la pressió de les xarxes socials, a la vegada que es van extingint els costums i llengües de les nacions originàries d’Abya-Yala. Poques, com la quítxua, compten amb una població de més de 10 milions de persones que habiten sovint en estats dividits a dit, com el cas dels maies al sud de Mèxic, Guatemala, Belize, Hondures i El Salvador; però, a pesar de tot i més, aquests conserven tradicions i parlen els seus idiomes, preservant la toponímia i els gentilicis originaris. A la península de Yucatán hi registrem encara una majoria de cognoms maies (Itzá, May, Cob, Huchim, Pech, Canché, Chan, Tzec, Ku, Keb, Ek) en els descendents d’aquells sacerdots/polítics –Balams–, arquitectes, astròlegs (observatoris), matemàtics (el zero!), poetes, ecologistes i agricultors (blat de moro) que visqueren a Tulum, Chichén Itzá, Uxmal, Calakmul, Edzná, Tikal o Copán. Des que l’abril de 1979 vaig arribar al continent americà, aterrant a Texas i viatjant en autobús fins a l’immens aleshores Mèxic, D.F., no he deixat d’observar i analitzar i, en la mesura de les meves possibilitats, difondre les cultures ameríndies, concretament, la llengua i la literatura dels maies; d’això fa gairebé quaranta-cinc anys, n’estic satisfet personalment i acadèmicament, des d’aquella tesi Consideraciones sobre la literatura oral de los mayas modernos (1985) fins a Los mayas tienen la palabra (2012) i Literatura maya (Enciclopedia Yucatanense, 2018). Enmig d’aquest recorregut, amb l’amic Ramon Torrents editàrem Abya-Yala. Antologia de literatures americanes (1993) i, abans, havia publicat Paraules de les llengües d’Amèrica (Aproximacions lingüístiques i literàries en català) (1991), on presentava un compendi d’un centenar –ep, 99!– de paraules procedents de les llengües ameríndies (taïna, nàhuatl, quítxua, guaraní, maia) registrades en la literatura catalana i que tenen –sovint s’oblida la seva procedència– un ús quotidià entre nosaltres. Algunes són: alvocat, barbacoa, butaca, cacau, cacic, canoa, cigar, hamaca, huracà, jaguar, patata, tauró, tomàquet, xiclet, xicra o xocolata. Per no parlar de ratafia, calissaia o caliquenyo i un munt de mots referits a fauna i flora. Apunto aquesta documentació bibliogràfica personal i transferible perquè explica la meva implicació en el procés de resistència maia a través de la defensa de la literatura escrita en la seva llengua. Em costa entendre que persones d’aquí que viatgen a i per Amèrica, ja sigui per turisme, negoci, estudis, etc., per poc o molt temps, es quedin amb la visió, amb la idea, que els pobladors d’aquells territoris són llatinoamericans o, simplement, mexicans, peruans, equatorians, paraguaians, bolivians, etc., com si a Europa tots fóssim europeus o anglesos, francesos, alemanys i espanyols. Oi que no? I no diguem dels viatgers que van i venen dels Estats Units, el Canadà o el Brasil i només hi veuen parlants d’anglès, francès o portuguès; malament rai, quina poca visió antropològica –i no cal ser antropòleg per veure-ho–. I què dir de les poblacions afroamericanes, una important presència demogràfica que si fins abans-d’ahir va patir l’esclavitud, en l’actualitat sobreviu marginada en els suburbis de les grans ciutats del nord o en països tan explotats com Haití, allà per vergonya de França. I deixant de banda la història llegendària i les llegendes històriques, el cert és que algunes nacions ameríndies segueixen lluitant per la seva existència; qui les vulgui conèixer millor té diferents camins, el més tangible és conviure amb ells –he tingut aquesta sort–; també hi pot haver un apropament literari i el més prudent és fer-ho des de les creacions actuals en les llengües d’Abya-Yala, però assequible també és iniciar-se llegint obres llatinoamericanes modernes, que tot i estar escrites en espanyol tenen un substrat etnocultural amerindi respectuós. A part dels guardonats Rulfo, García Márquez, Vargas Llosa, Carlos Fuentes o Eduardo Galeano, que tenen algunes aproximacions mestisses, em refereixo concretament a autors coneixedors de la realitat d’Abya-Yala, entre ells José Mª Arguedas, César Vallejo, Miguel Ángel Asturias, Manuel Scorza, Rosario Castellanos o Joaquín Bestard. Com corrobora el citat Roa Bastos, autor de l’extenuant crònica Hijo de hombre (1969), “las historias fingidas abren la imaginación al espectro incalculable del azar tanto en el pasado como en el futuro”.

Amb les independències del segle XIX res va canviar pels indis, tret que van seguir sent marginats socialment i rebatejats nacionalment com a mexicans, guatemalencs, colombians, equatorians, peruans, paraguaians o xilens

La resistència d’Abya-Yala