Si pogués tornar enrere i parlar amb la Teresa de fa deu anys, només li diria una paraula: “Gràcies”. Gràcies per aquesta aventura increïble

“Fa deu anys vaig decidir fer un canvi de vida radical: vaig deixar la meva feina com a economista per dedicar-me a la literatura a temps complet.” Sovint ho resumeixo així. I dit així sembla fins i tot senzill, com aquell qui en una pel·lícula de tarda de diumenge sent a la protagonista exclamar de sobte que ja s’ha cansat de treballar en un despatx d’advocats i que a partir de llavors es dedicarà a fer magdalenes en un poblet perdut a tocar de la costa. La realitat, però, acostuma a ser més complicada (com complicat seria trobar a la vida real algun poblet a la costa catalana que encara pogués rebre l’adjectiu de perdut). Deu anys és un número rodó que convida a fer balanç. I el que resumit sembla un cop de timó, fet de cop i volta en una mar en calma, a la vida real es va traduir en mesos i mesos de donar-hi voltes. Els qui em coneixen saben que he escrit tota la vida (la meva mare fins i tot fa broma dient que vaig néixer escrivint, he, he), però durant molts anys aquesta passió va haver de sobreviure a una doble vida. Sempre m’havien dit que mai no podria viure de les lletres, així que vaig decidir estudiar una carrera de números per poder pagar les factures i seguir escrivint en el temps lliure. Sobre el paper, semblava un pla sense fissures, així que vaig passar per la universitat i vaig posar-lo en pràctica en entrar al món laboral: de dia treballava de números i a les nits escrivia; entre setmana feia màsters de finances i els caps de setmana, postgraus de creació literària; de setembre a juliol em centrava en l’economia i a l’agost em dedicava exclusivament a escriure. Vist en perspectiva, sembla impossible que aquesta situació s’allargués durant més d’una dècada. Un dia, però, la realitat es va imposar i aquesta doble vida va deixar de ser sostenible. Havia de triar: o economia o lletres. A partir d’aquí van començar mesos de dubtes i de llistes interminables a favor i en contra de les dues opcions; de parlar amb un munt de gent i de reunir opinions formulades des de centenars de punts de vista; de sentir que el cor i el cervell s’alçaven en peu de guerra en una batalla impossible. Com dir que no a una feina estable? Com dir que no al somni d’una vida? Un dia, després de mesos i mesos donant-hi voltes, em vaig despertar amb una pregunta al cap: “Si no ho provo ara, em despertaré d’aquí a vint anys preguntant-me què hauria passat si...?”. Aquesta pregunta és la que em va fer decidir: la que em va ajudar a adonar-me que, si no m’atrevia a provar-ho, al cap de vint anys el dubte em perseguiria convertit en un interrogant maleït, impossible de respondre. Diuen que a les residències de la tercera edat la gent es lamenta més pel que no va fer que pel que va fer: que a ningú no li sap greu haver fet massa poques hores extres a la feina que els servia per comprar el pa; que molts es penedeixen de no haver estat prou valents a l’hora de decidir com volien que fos la resta de la seva vida. Fa deu anys que vaig prendre la decisió de dedicar-me a la literatura a temps complet. Estic a mig camí de descobrir a on seré quan n’hagin passat vint. De moment, he publicat set llibres i he gaudit del regal de poder viure Sant Jordi com a autora. He vist com el grup d’escriptors en línia de VullEscriure.cat que vaig fundar creixia any rere any, fins a convertir-se en una gran família que traspassa qualsevol pantalla. He treballat en iniciatives fascinants de gamificació de projectes literaris. He pogut ser testimoni de com escriptors novells de tota edat i condició guanyaven seguretat gràcies a les Vitamines d’Escriptura i com publicaven llibres meravellosos, dels quals em declaro admiradora com la més orgullosa de les padrines. Si pogués tornar enrere i parlar amb la Teresa de fa deu anys, només li diria una paraula: “Gràcies”. Gràcies per aquesta aventura increïble: gràcies per haver-nos donat l’oportunitat de poder decidir com volíem escriure la resta de la nostra vida.

Si pogués tornar enrere i parlar amb la Teresa de fa deu anys, només li diria una paraula: “Gràcies”. Gràcies per aquesta aventura increïble

La resta de la teva vida