El valor en el mercat de les propietats afectades pel risc d'inundabilitat cau en picat, però ningú els abaixa els impostos

Els entrebancs i restriccions empobridores que troben totes les ciutats establertes a la llera dels nostres rius, fruit d’un entusiasme regulador en el sentit més rígid i retardant dels responsables de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), fa que cregui que s’haurien de donar deures als nostres representants a Madrid, mentre haguem de dependre’n, tant a ERC com a Junts i PDeCAT. S’ha d’aprofitar que el govern PSOE-UP depèn en gran mesura d’aquests vots per intentar canviar racionalment lleis que són contràries al desenvolupament normal de les activitats i a les propietats. Actualment, segons el Reial Decret 638/2016, la darrera modificació de les normes sobre inundabilitat, i que apliquen amb rigor els funcionaris vitalicis de l’ACA, per sobre dels seus responsables polítics, s’estableixen uns límits restrictius per activitats coincidint amb el perfil del riu i els nivells dels terrenys de les lleres aplicant, tal com diuen, “episodis associats a 500 anys com a període estadístic de retorn”. Quina racionalitat hi pot haver? Podem acceptar que es tinguin registres fiables dels darrers 50, també fins a 100 anys. Registres menys fiables fins als 200, però algú es pot fiar de registres del temps dels Comuners o de la Guerra dels Segadors? Com ho extrapolen enrere? En canvi no es tenen en compte elements de modernitat que ajudarien i molt a afinar la tasca de prevenció que es pretén des de l’ACA. Per exemple, l’existència dels telèfons mòbils i sobretot la seva gran difusió, que fa que quasi tots en portin un a sobre. Tenint en compte que una riuada com la del 1940 va tardar més de tres hores d’arribar de Ripoll a Manlleu, no es pot creure com a molt factible que els avisos de perill imminent arribarien arreu i es podrien evitar totalment la major part de les possibles afectacions personals? Nogensmenys amb prediccions del temps cada cop més fiables, no ens podríem avançar a bastament als possibles danys? No es té en compte també que cada cop les construccions sobretot sobre terrenys fiables són més sòlides i resistents? Terrenys fiables serien per mi els que malgrat que s’inundin cada dècada s’hi pot passar el tiràs l’endemà i seguir amb la vida. Tampoc es tenen en compte, crec, elements com que és molt diferent l’afectació possible si el riu que passa per les ciutats ho fa en terrenys plans o en terrenys encaixats tipus gorgs. Tampoc els tipus de sòls, cosa que podria fer preveure esllavissades que s’emportin habitatges o bé a l’inrevés, pensar que l’aigua, en cas de pujar, s’escampi d’una forma més pacífica per la plana, i com dic passar el tiràs l’endemà. Hi ha molta diferència entre ambdós supòsits per fer-ne generalització en la llei. Si no es vol tenir en compte que des de sempre els humans ens hem servit dels rius per abastir-nos d’aigua i per desfer-nos dels residus, com a línies de defensa, com a proveïdors d’energia i per tant ens hem instal·lat de forma pregona en les seves lleres, no s’ha entès res. I ara les propietats en aquestes ribes, malgrat no baixar ni un xic a l’hora dels impostos tant en valoració com en els pagaments dels IBI, plusvàlues, patrimoni, successions, donacions, es veuen restringits de forma molt evident en el seu valor de mercat. Ho demostra un document de la mateixa ACA per unes obres a Manlleu en un edifici que en part és inundable i en part no, és a dir el traç sobre el paper que marca la inundabilitat segons l’ACA li passa pel mig: una part legal, l’altra il·legal. Obres condicionades que acompleixi el que exigeix l’ACA, entre d’altres, literalment que: “Amb caràcter previ a l’inici de les obres, el promotor haurà de disposar del certificat del Registre de la Propietat en el qual s’acrediti que existeix anotació registral indicant que la construcció es troba en zona inundable” (suposo que tota ella, malgrat que ells mateixos admetin el contrari. Però és més fàcil copiar i enganxar paràgrafs sencers). Pregunta: Al cap dels anys, quan els hereus vulguin vendre la propietat, els possibles compradors s’esvairan o els faran rebaixar el preu per aquesta pega que trobarà el notari en el Registre? Resposta: Sí. Una altra incardinada: Rebaixaran des del primer instant el valor cadastral, l’IBI, i els impostos de successions i plusvàlua als hereus per motiu d’aquesta minusvàlua obligada per l’ACA? Resposta: No. A Manlleu a més d’ajudar a patir un retard considerable en el nou POUM, que fa que encara fem servir el del 1988, de 34 anys enrere, l’acció de l’ACA afecta gran quantitat de propietats del Baix Vila. Els manlleuencs d’avui hem de pagar per l’ús que van fer els nostres besavis de l’energia barata del Ter. Van baixar del nucli vell fortificat de Dalt Vila a establir-se prop d’on tenien energia per a les seves indústries. També els vigatans paguen amb restriccions a les ribes del Mèder com palesen les dificultats de convertir en habitatges les zones de les adoberies. Tant en el Ter i el Llobregat, que ens donaven energia justeta per a la indústria tèxtil, com en els rius i rierols més humils els cabals dels quals només servien per a les adoberies, com en el cas de Vic o el Rec d’Igualada, ara aquestes lleis poc racionals, ja dic dirigides més a mirar 500 anys enrere que a fer servir les tecnologies modernes, castiguen els hereus dels emprenedors del segle XIX establerts a les seves lleres. El nostre sistema de governança també hi té molt a veure. Ens donen la cara cada quatre anys i encara en unes llistes tancades dins de grans partits monolítics que fins ara només permeten alternances, polítics que poden veure que, malgrat els seus esforços i probablement fer les coses bé, els electors que voten per sensacions de com els va la vida els poden anar canviant. A l’altre extrem tenim en aquests llocs de decisió funcionaris de carrera, on van veient com ells i les lleis es queden i els polítics i la seva bona voluntat de fer coses van passant. Alguns molt eficients i valuosos, però també d’altres que tenen pocs estímuls en mirar d’ajudar la ciutadania, només la prevenció de no equivocar-se, no donar un permís dubtós, no fora que els costés un ensurt i no poguessin arribar a aspirar que en nous convenis es poguessin jubilar anticipadament cobrant sense anar a treballar i sumant quinquennis, triennis o plusos. Hi ha altres països molt més dinàmics, que malgrat tenir lleis i procediments del segle XIX tenen resultats més moderns que les nostres carrincloneries. Així, als EUA quasi tots els jutges, llevat dels nou del Tribunal Suprem, els fiscals i els xèrifs, caps de bombers, etc., han de presentar-se a eleccions, és a dir, donar la cara davant els ciutadans regularment, tant per ser elegits com per mantenir-se en el càrrec. Els poden rebutjar i canviar. Àdhuc els nou del Suprem, que ho són de per vida, si no és que renunciïn com un Benet XVI o un Joan Carles emèrits, han de ser proposats pels presidents i ratificats en votacions al Senat. Aquí un funcionari ho és de per vida, sigui un fenomen en la seva feina, que n’hi ha, o un destraler o un desmotivat perquè tant cobra si ho fa bé com si ho fa malament, si treballa o es queda a casa amb una baixa fàcilment assolible. Tal com deia, una acció combinada dels representants Gabriel Rufián, d’ERC; Míriam Nogueras, de Junts, i Ferran Bel, del PDeCat, podria ajudar a aquesta racionalitat en el RD 638 que alleugés els greuges que pateixen i sobretot patiran en el futur tots els ciutadans amb propietats prop dels rius catalans. Només els cal posar-s’hi. Alternativament, també podria ser feina per a una acció col·lectiva d’algun col·legi d’advocats denunciar aquests greuges, sense haver d’esperar dècades que un particular ho porti als tribunals i acabi al Suprem i senti jurisprudència. Afecta a molta gent. Esteu avisats.

El valor en el mercat de les propietats afectades pel risc d'inundabilitat cau en picat, però ningú els abaixa els impostos

La ruïna de l’ACA