Des del principi, el projecte del temple havia estat un niu de controvèrsies, lluites ideològiques i estètiques

Fa anys que volia fer aquest article, però no m’atrevia. Vaig ser d’aquells que un dia ens vam manifestar pacíficament, érem més de 500, el dia 8 de juliol de 1990, contra les escultures de la façana de la Passió de la Sagrada Família que realitzava l’escultor, pintor, gravador, escenògraf i crític d’art Josep M. Subirachs. Eren temps de revoltes estètiques i més amb una generació que encara no havíem acabat de pair bé l’important moviment del modernisme a la Catalunya de principis del segle XX, i potser tampoc els models socials d’aquells moments dirigits més a les ajudes nominals que a les reivindicacions col·lectives. Una barreja de sentiments i inquietuds, molt més madurades amb el pas dels anys. Escultor Josep M. Subirachs, perdona’m! No et mereixies aquella incomprensió que va rebre la teva obra artística. Tot i que es va demostrar que la societat era viva i volia opinar, potser sense gaire criteri d’una maniobra de ciutadans, fins i tot intel·lectuals i lletraferits de l’època. De fet, des del principi, el projecte de la Sagrada Família havia estat un niu de controvèrsies, lluites ideològiques i estètiques. I per sobre de tot de com havia de ser un gran monument religiós, catòlic i fonamentalment expiatori. Aquesta era la paraula clau, i consultant expiatori al diccionari volia dir: ‘Que expia o repara una falta, delicte o culpa’. Aquest temple havia de ser pensat per a l’oració, i un lloc on els homes es poguessin retrobar amb la divinitat i recuperar la creença perduda en un Déu creador. Un Déu cristià, molt catòlic, i que fes entendre l’encarnació de la divinitat en una persona humana dita Jesús de Natzaret. Quina tasca més difícil d’aconseguir d’explicar, segurament la primera junta es va espantar i el projecte els va superar, i més amb l’exigència que les despeses constructives haurien de ser pagades amb aportacions lliures i voluntàries. Aquest projecte arquitectònic començà patrocinat per la devoció i filantropia de Josep M. Bocabella i Verdaguer, un impressor i llibreter que havia fundat l’Associació de Devots de Sant Josep, amb l’objectiu de promoure els valors de la família tradicional. Era l’any 1866, quan sorgí la idea de construir un temple expiatori. Amb els diners que li proporcionà la venda de la revista El propagador de San José, va adquirir per 172.000 pessetes de l’època (ara uns 1.000 euros) el terreny on es començaria a construir el temple que havia imaginat i que gairebé era la raó de la seva existència. S’encarregà l’obra a l’arquitecte Francisco de Paula del Villar, que va projectar un temple d’inspiració neogòtica. Assegut, ja fa anys, a un banc de la cripta de la Sagrada Família, vaig restar una estona davant la tomba de l’arquitecte Antoni Gaudí i Cornet. Em feia respecte i més en pensar amb la capacitat intel·lectual i espiritual d’aquell home genial que en substituir el primer arquitecte de l’obra i passar de l’estil neogòtic al modernisme va provocar una gran revolució estètica. El primer arquitecte sols havia construït la cripta i a sobre, al descobert, un darrere altar amb arcs i finestrals sense vidres. A terra, on s’alçaria el temple, era ple de roques, pedres voluminoses, herbes i malesa, i un gran desnivell en direcció de muntanya a mar que feia un terreny en declivi. La meva reflexió davant la tomba va durar una bona estona i amb els ulls fits en aquella modesta làpida que amagava les restes de l’home genial. Aquell dia vaig començar a comprendre que Gaudí va crear escola, i després de la seva mort es continuaria o no la seva obra, però el camí traçat pel mestre no es podia torçar, sols es podria reinterpretar. Així ho vaig viure i així ha continuat la construcció del temple seguint els conceptes generals que havia deixat Antoni Gaudí decidits a la façana del naixement. Sí, l’edificació va començar el dia 19 de març de 1882, festa de Sant Josep, en posar la primera pedra als terrenys adquirits per Josep Maria Bocabella, en un lloc que en deien El Poblet, enmig d’hortes, camps cultivats i masies que paradoxalment no eren Barcelona, en aquell temps era territori del municipi de Sant Martí de Provençals. La zona que ara forma part de l’Eixample i l’anomenat barri de la Sagrada Família no va ser de la capital fins l’any 1897, quan aquest municipi independent es va annexionar a la Ciutat Comtal. El gran Pla Cerdà de 1860, intuint el projecte o potser pensant en una plaça i zona verda, va deixar una quadrícula alliberada d’edificacions segons els plànols del traçat que havien de fer els nous carrers: Mallorca, Marina, Provença i Sardenya, i pensats per una integració necessària dels pobles veïns a Barcelona. Ara, la Sagrada Família és el monument més visitat de la ciutat i amb gent de tot el món, semblen impossibles aquells primers passos en uns terrenys que, com ja he dit, encara no eren Barcelona. Un dia qualsevol vaig cercar pel barri testimonis d’aquell temps. Hi havia poca cosa, sols un rètol em va confirmar la cerca. Deia: Ateneu El Poblet.

Des del principi, el projecte del temple havia estat un niu de controvèrsies, lluites ideològiques i estètiques

La Sagrada Família (1)