És tan fàcil matar, quan Déu et fa costat, oi? L’assassinat resulta fàcilment justificable, quan creiem posseir la més alta raó. Podem, fins i tot, mantenir la passivitat i la indiferència vers la mort dels innocents del passat i dels que vindran

Són ja al voltant de 40.000 els palestins morts a Gaza, dels quals, segons les Nacions Unides, gairebé 17.000 són nens i nenes. S’estima també que 20.000 més han perdut els seus pares i avis en els bombardejos, alguns d’ells han vist morir els seus germans a trets i han pogut contemplar el rostre dels seus assassins. El Comitè sobre els Drets del Nen confirma que 6.000 nens greument ferits i mutilats no poden rebre medicaments, ja que se’ls ha denegat l’ajuda humanitària. Els atacs a les escoles i hospitals han estat fulminants, molt efectius; nenes, nens i ferits indefensos exitosament aniquilats. I, malgrat el brutal sadisme d’aquests fets, hi ha qui ho justifica, tal com dicta Benjamin Netanyahu i els seus portaveus de l’exèrcit d’Israel. La causa del mal és l’ancestral antisemitisme que es contagia com un virus, deia un dels portaveus. Una excusa que recorda un dels onze principis de Joseph Goebbels; el principi de contagi, que ve a dir que les idees enemigues han de ser comparades amb malalties morals o polítiques que tendeixen a contagiar o encomanar les ments dels pobres ciutadans. Les opinions contràries, ordenava Goebbels, han de ser tractades com una perillosa epidèmia destinada a propagar-se entre la població. Segons el banal portaveu totes les institucions, entitats i individus concrets que condemnem la massacre de Gaza i Cisjordània som malalts, contagiats pel virus antisemita. En fi, potser, els professors contaminats, com a bons infectats, hauríem de deixar de posar films com ara La llista de Schindler o El pianista o El noi del pijama de ratlles a les escoles. Les perverses justificacions no s’aturen amb aquesta barbaritat; afirmen que la destrucció de Gaza no és un genocidi sinó una guerra contra Hamàs. Declaren que el bombardeig contra hospitals, escoles i habitatges de civils són atacs contra membres ocults de Hamàs que fan servir la població civil com a escuts humans. Us imagineu que l’exèrcit espanyol hagués operat militarment contra Euskadi, i que després de bombardejar Bilbao a la manera de Gaza, argumentés que tal devastació no s’ha realitzat contra els ciutadans sinó contra etarres? En fi, ben segur que d’escuts humans en queden ben pocs a Gaza. Qui es creu els subterfugis de Netanyahu sense atendre l’enteniment? Segur que molts. Hannah Arendt no considerava el fet de pensar sense diàleg, el no pensar és, de fet, fer sense enraonar, sense judici ni crítica. Ja des de Sòcrates i Plató entenem que pensar és una conversa amb un mateix entaulada a la consciència. Però la filòsofa ens fa veure que es pot actuar sense reflexió, sense repensar els fets passats i sense rumiar les conseqüències futures. Es pot actuar irracionalment com ara un mer engranatge d’un gran mecanisme ideològic. Una peça dentada d’un rellotge no es para a pensar per què roda ni per què en fa rodar una altra, simplement compleix l’ordre mecànica. A aquest fenomen, Hannah Arendt el va anomenar “la banalitat del mal”. Els que aproven les massacres de nens i nenes m’hi fan pensar, evoquen en mi l’home banal; els veiem sovint als programes de televisió espanyols i catalans, còmodament asseguts mentre comenten la invasió sense mostrar ni una espurna de dolor, ni un esquitx de compassió, amb el mateix posat impàvid que mostrà Eichmann a Jerusalem. Són aquella tipologia de gent que no entén el dolor dels palestins, no els saben veure com a persones sensibles i amoroses dels seus fills, perquè el seu profund racisme no els ho permet. No semblen conscients de la sang innocent vessada, ja que la consciència és el continent del debat, del pensament, del diàleg amb un mateix o amb els altres, continent reflexiu al qual, ells, sembla que hi han renunciat. Què engendrarà la sang dels innocents?, en què es transformarà?, com evolucionarà?, quina serà la reacció dels pares, mares i germans dels 17.000 nens i nenes cruelment massacrats? S’ho prendran amb perdó i resignació, o bé amb dolor i odi? Què hauran après els infants supervivents? La nena que transita entre sang i cadàvers, la que cerca els seus pares morts, la que es pregunta quin mal ha fet ella. Tots sabem o hauríem de saber que l’agressió sionista perpetrada contra la Franja de Gaza, basada en polítiques d’ocupació criminals, colonització i apartheid, iniciades el 1948, no s’hauria pogut portar a terme sense la complicitat de la Comunitat Internacional. Sabem que, ara mateix, els poders d’Europa i els Estats Units es posicionen a favor d’Israel, i sabem també que l’Estat espanyol i el govern català exporten material antidisturbis i armament a Israel. Amb tot plegat, no és pas estrany que la majoria dels mitjans de comunicació facin costat a Israel, condemnant qualsevol manifestació de resistència a favor de Palestina. Malauradament, enfront dels crims homicides dels soldats i colons israelians no és gens difícil apostar per la reacció armada. Molt probablement la lliçó que tants han rebut a Gaza els ha lligat a la ira i al desig de venjança. Experiències que han anat forjant la idea del crim imperdonable. Quants joves adolescents decidiran mitigar el seu odi amb l’assassinat, i sentiran que la venjança del seu germà o germana morta els calma. Potser, fins i tot, ho festegen. El coneixement ens apropa a la veritat, ens la mostra de ben a prop. La nena que camina sangonosa no és un soldat, no forma part del conflicte, no en sap res. La banalitat és insistent, i no podem oblidar que les persones que actuen segons els prejudicis són més propenses a desplegar l’odi, i aquest es desplega amb molta facilitat. Si el segle XX fou considerat per Albert Camus el segle de l’assassinat, el XXI s’enceta amb l’entusiasme apocalíptic de l’antic llibre sagrat. És tan fàcil matar, quan Déu et fa costat, oi? L’assassinat resulta fàcilment justificable, quan creiem posseir la més alta raó. Podem, fins i tot, mantenir la passivitat i la indiferència vers la mort dels innocents del passat i dels que vindran. Però quan els eufemismes dels poderosos buròcrates es transformen en matar de veritat, cara a cara, i som nosaltres els assassins i els assassinats, la vida fa un tomb radical. Recordo l’episodi que explica un soldat a la magnífica pel·lícula-documental Human. Una nit, ell i la seva unitat eren a prop del poble de Nablús; explica que van disparar contra les parets d’una casa fins que va sortir una dona amb una nena alçada i una altra agafada de la mà. La petita, espantada, es va desfer de la mà de la seva mare i va córrer cap a ell. El soldat reaccionà sense pensar disparant-li un tret al cap, la nena es va quedar quieta com una estàtua. Llavors, la petita va caure estesa i el temps es va aturar. Només els déus i els folls poden tolerar i encaixar una cosa així.

És tan fàcil matar, quan Déu et fa costat, oi? L’assassinat resulta fàcilment justificable, quan creiem posseir la més alta raó. Podem, fins i tot, mantenir la passivitat i la indiferència vers la mort dels innocents del passat i dels que vindran

La sang dels innocents