S’ha posat a ploure i hem omplert els pantans. Llàstima que del cel no ens cauran les millores que frenin la inèrcia d’un pèndol que es frega les mans per a unes noves eleccions

Vivim en un país ben curiós. Fa quasi un any es van convocar eleccions, bàsicament, per una “sequera estructural”, i dissabte passat els guanyadors d’aquests comicis que no són els que van convocar-los ens anunciaven que tenim els pantans tan plens que a Catalunya ja podem viure sense cap restricció d’aigua. Quin gir de guió més espectacular. Els governants van decidir avançar les eleccions per por que la sequera i el pla d’actuació que havien d’aplicar per superar-la els penalitzés, però la maniobra no els va sortir bé. No van poder mantenir el govern i gairebé podríem dir, exagerant una mica, que no ha parat de ploure des de llavors. La convocatòria electoral, però, no ens ha solucionat tots els nostres mals. A Catalunya continuem amb sequera de trens que funcionin, d’idees glorioses per acabar amb la multireincidència, de solucions per la pagesia, de polítiques que afavoreixin la igualtat salarial entre homes i dones, millorin la cohesió social o ofereixin parc d’habitatge assequible. Això per mala sort no s’arregla mirant el cel, sinó que cal arremengar-se i aprovar canvis substancials. El darrer informe de la Sindicatura de Greuges de Catalunya corresponent a l’any 2024 assenyala la manca d’eficàcia de l’administració pública catalana com la culpable de la desconfiança en les institucions, del retrocés en la qualitat de vida de les persones i del fre en el desenvolupament econòmic. Això és gros, eh? La mateixa administració, que és qui t’ha de facilitar les coses, és qui entorpeix aquest objectiu. I si no que ho diguin a Gil Vila, que tal com explica ell a EL 9 NOU de la setmana passada ha passat de ser víctima d’un robatori a dins de casa seva a estar en crida i cerca com a presumpte autor d’aquest mateix robatori. Em sembla que ni el guionista més maquiavèlic ho faria tan bé com aquest jutge o jutgessa si volgués torturar algú. Encara és hora que li demanin disculpes o li donin algun tipus d’explicació per aquest periple per l’administració de justícia de més de dos anys de despropòsits i incompetències. L’administració ha de millorar, ho diu la Sindicatura i ho diuen les urnes. El problema de tot això és que no fer-ho beneficia aquelles opcions que generen discursos simples davant problemes molt complexos. Però potser és que ara comença el que se’n diu la teoria política del pèndol o el que la meva àvia en deia “totes les masses piquen”. Segons aquesta teoria, l’arribada al poder dels conservadors Margaret Thatcher o Ronald Reagan als anys 80 va ser la resposta a la defensa de les llibertats individuals, la igualtat racial o la diversitat sexual dels anys 60. Aquí a Catalunya, s’ha posat a ploure i hem omplert els pantans. Llàstima que del cel no ens cauran les millores que frenin la inèrcia d’un pèndol que s’està fregant les mans esperant una nova convocatòria electoral.

S’ha posat a ploure i hem omplert els pantans. Llàstima que del cel no ens cauran les millores que frenin la inèrcia d’un pèndol que es frega les mans per a unes noves eleccions

La sequera i la teoria del pèndol