Són una generació que s’ha hagut d’adaptar a unes transformacions impensables

“Ets una bleda assoleiada”, sento que diuen a una criatura. El meu nervi auditiu es connecta automàticament com uns auriculars de botó. Feia anys que no sentia aquesta expressió. Em deixondeixo de cop i sec a la tovallola. A la vora de la mar no hi ha un donzella sinó una colla de mestresses que deuen rondar la vuitantena. Tenen la pell endurida i pigada d’un crustaci i aquell cos quadrat tan típic d’aquesta edat, amb dos filferros de cametes. “Ens sembla que és culpa nostra, que tinguem aquesta forma, i senzillament és que ens tornem així”, es queixa la meva mare mentre les observem de lluny. La pressió estètica està arribant a extrems insofribles. Espero que elles s’hagin salvat de l’obsessió per l’eterna joventut, perquè jo en el seu tragí hi veig una expressió meravellosa de vida. Moltes de les senyores d’aquest sanedrí improvisat carretegen cadires plegables i canalla a la platja cada matí. “La meva filla ja treballa”, paro l’orella . Estic segura que a secà també hi ha una desfilada cap a les piscines municipals. Si al gener hi ha la setmana dels barbuts, la primera de setembre és la setmana gran de les àvies. Com tothom, ja frisen per tornar a la rutina. Comenten que les classes de ioga i pilates municipals es reprenen a l’octubre. “Tens el setembre per a tu”, diu l’àvia de la bleda, que ara s’arrossega com un llangardaix cap a l’aigua. Ni rastre de marits. Les miro i penso que dins d’aquest cos empetitit hi ha tot un món. Porten a dins infanteses curtes, obligades per la necessitat d’ajudar a casa, i en canvi fan el dinar per a nets que als 20 anys encara no se saben treure els mocs del nas. Són portadores d’una llengua col·loquial feta de siurons i sebas, d’adjectius encofurnats i engaldropats, un lèxic nostrat i genuí que l’Albert Om recupera en un nou llibre de memòries, Què dirà la gent (Univers), una delícia que publica la setmana que ve. Ens han cantat rondalles, dites i cançons que venen de baix i de lluny, i que resulta que ara els nets revaloren perquè les canta el duo Alosa. Són una generació que s’ha hagut d’adaptar a unes transformacions impensables. L’última: passar d’estar aconductades al metge a haver de consultar La Meva Salut amb un codi d’un sol ús. No ve d’aquí, estan avesades a entomar el que convingui, sempre entregades als altres. A pares, sogres, marit i fills. A fer la feina de casa i la de fora, un doble jornal que tenia per a al·licient que la família anés bé. I ara arriben a la vuitantena havent d’anar al darrere dels últims microbis de casa perquè els fills ens hem reproduït escandalosament tard. Només volia dir-los, així en general, que gràcies a totes. Laura Serra

Són una generació que s’ha hagut d’adaptar a unes transformacions impensables

La setmana de les àvies