La pregunta no és si es tenen deutes, sinó si s'han fet els deures. Si les inversions són econòmicament sostenibles i socialment rendibles el deute està ben jugat encara que sigui nedar contracorrent

Durant la campanya electoral tothom té idees. L'avantatge de les idees és que són gratis; l'inconvenient que, per dur-les a terme, fan falta calers. I la pasta sovint és una barrera. No només en la política. També a la caixa del súper. N'és un termòmetre el preu de l'enciam iceberg, del manat d'espàrrecs verds -gruixuts, això sí- i de la pilota pel caldo. Potser per això encara que de nanos ens penséssim que els herois eren els que es llançaven del trampolí de dalt, els que anaven amb bici sense mans i els que tiraven petardos xinos ara, de grans, ens adonem que els autèntics herois són els que fan mans i mànigues per carregar el carretó d'anar a comprar, per omplir el dipòsit de 95 sense plom i per pagar cada mes la hipoteca. Cada dia de cada dia tots som una mica herois. I els festius també. Potser per això el 28-M caldrà observar si la xarxa de seguretat teixida per les administracions per combatre els efectes de les crisis -així, en plural- ha fet efecte o no. El vot també és una forma de queixa. Però la política ha de tenir rumb. Amb la que està caient podria ser que algú arribés a la conclusió que per navegar sense ofegar-se enmig d'aquesta tempesta el millor salvavides és estrènyer-se el cinturó. O sigui: retallar. No. Convé una mirada diferent. Se'n podria dir la síndrome del salmó. No sé si està descrita, però, si ho estigués, com que el salmó és un peix que neda a contracorrent, la tesi seria que el que ara toca no és gastar menys, sinó gastar més. Això, aplicat a les administracions, potser significa endeutar-se. Una acció que, es conjugui com es conjugui, sempre és controvertida. De fet, en els últims anys s'ha instal·lat la tesi que no tenir deutes és sinònim de bona gestió. No sempre és així. Una vegada, un alcalde d'un poble petit del Lluçanès treia pit perquè l'ajuntament no devia ni un euro. Ho explicava davant un carrer més que descuidat. Aquell ajuntament no tenia deutes, però tenia deures. La pregunta clau, per tant, no és si es tenen deutes, sinó si s'han fet els deures. Si el deute és per fer inversions necessàries, econòmicament sostenibles i socialment rendibles sempre està ben jugat. El que passa és que, a l'hora d'analitzar-ho, som presoners del mantra de l'austeritat, instal·lat per l'ortodòxia alemanya després de la crisi del 2008. L'austeritat, com a concepte oposat a l'opulència, és un valor positiu. Ara bé, si s'utilitza com a excusa per laminar serveis públics és una perversió. Que en alemany deute i culpa siguin una mateixa paraula, 'Schuld', deu explicar-ho. Tenir deutes sembla que sigui una taca. En realitat, no ho hauria de ser. Les administracions, totes, tenen l'obligació de gestionar amb rigor, però, també, d'actuar com a tractores. És una tesi keynesiana que, en contextos de crisi, sembla indiscutible encara que es discuteixi. Com també es discuteix, encara que sembli indiscutible, la necessitat d'una llei d'Habitatge, recentment aprovada pel govern espanyol, que posa topalls als increments del lloguer i permet intervenir preus. La conclusió és que en els afers públics la política, amb totes les imperfeccions que es vulgui, és preferible que intervingui que no pas que no intervingui. Quan tot ho regula el mercat, i això es veu amb l'habitatge i també a la cua del súper, sempre perden els mateixos. Per evitar-ho tocarà fer com els salmons.

La pregunta no és si es tenen deutes, sinó si s'han fet els deures. Si les inversions són econòmicament sostenibles i socialment rendibles el deute està ben jugat encara que sigui nedar contracorrent

La síndrome del salmó