El món et presenta normalment el terror més absolut amb la bellesa més perfecta

Vagi per endavant la veritat: no soc experta en música clàssica. Amb prou feines sí que soc oient de música clàssica. No sé com una comença a aficionar-se a la música clàssica, si no és que l’estudiï –no va ser el meu cas, malauradament, i creieu-me que m’encantaria saber tocar el piano, per exemple– o tingui pares melòmans i soni a casa seva. Tampoc no és el cas. El meu pare era més de jazz i la meva mare, de Machín i Nino Bravo. He començat a escoltar música a la feina, a l’Auditori, i reconec que ni fu ni fa. Deu estar molt malament admetre això, però és la veritat: soc amant de les arts escèniques... les musicals em costen més. La meva filla, però, toca el piano i el violí i m’encanta escoltar-la; i no sé ben bé com a la ràdio del cotxe s’ha sintonitzat Catalunya Música i, tot i que vaig estar temptada de treure-la, reconec que m’hi he engrescat. Avui al cotxe he escoltat de dalt a baix –es pot dir així amb la música?– la Sonata núm. 11 de Mozart. L’últim moviment, la Marxa turca, famosíssima, és l’únic que havia sentit abans. L’han presentat deliciosament. Han explicat que la Sonata per a piano núm. 11 en la major, la K 331, no està clar quan es va compondre. Sembla que vora el 1783 i es dubta de si a Viena o a París, perquè la inspiració francesa es nota. Té tres moviments: l’Andante grazioso, el Menuetto i el famós Alla Turca, que és un allegretto. Aquest moviment és una de les peces més conegudes de Mozart i recorda les bandes turques dels geníssers. No és l’única vegada que Mozart s’hi va inspirar. A El rapte en el Serrall també la podeu sentir. Dura aproximadament 20 minuts i és preciosa. Mentre sonava me l’he imaginat com a banda sonora d’una pel·lícula bèl·lica. Passa, oi, que la música clàssica encaixa molt bé amb certs muntatges audiovisuals de bombes, explosions o tirotejos de gàngsters? Té aquesta aura. Jo me l’he imaginat avui com a banda sonora d’un pla seqüència infinit de soldats nord-americans d’ara que destrossen la Franja de Gaza. Potser aviat les veurem, aquestes imatges. En una roda de premsa al costat del primer ministre jueu, Benjamin Netanyahu –que no sé si ho sabíeu, però té una ordre d’arrest per crims de guerra–, el president Trump ha proposat que els EUA controlin aquest territori com sigui per poder reconstruir-lo i convertir-lo en la Riviera de l’Orient Mitjà. Pretén reconstruir el territori palestí sense els palestins, és clar, que forçaria a emigrar per poder fer amb Gaza allò que vulgui. Les paraules de Trump, fetes realitat amb la Sonata núm. 11 de Mozart sonant, implacable. El món et presenta normalment el terror més absolut amb la bellesa més perfecta. Per això la connexió d’idees. Com pot la humanitat fer coses tan meravelloses i belles i coses tan mesquines i sòrdides? Això no ho expliquen a Catalunya Música. Ni enlloc.

El món et presenta normalment el terror més absolut amb la bellesa més perfecta

La ‘Sonata núm. 11’