La probabilitat que et toqui la grossa és del 0,001%. La loteria, en el fons, és un impost a la cobdícia; la felicitat, en canvi, és gratis

Un trèvol de quatre fulles s’associa a la bona sort. Ves a saber per què. És una creença. No té cap base racional. De fet, jugar a la loteria en té poc de racional. Les probabilitats d’èxit, des d’un punt de vista estadístic, són molt petites. Que et toqui la grossa, un 0,001%. Ben poca cosa. I és que la loteria, en el fons, ve a ser un impost a la cobdícia. Cada any, això sí, en un lloc o altre corre el cava. Alegria desbordant dels que han tingut sort. De totes maneres, la sort i la dissort poden ser dues cares d’una mateixa moneda. La línia que les separa és molt fina. L’alegria dels afortunats per un premi, i la frustració d’alguns que no n'hem rascat ni cinc, evidencia que existeix un fil imaginari entre l’expressió de felicitat i l’expectativa de diners. Que ens toqués la loteria pensem que ens faria feliços. No obstant això, sociòlegs que han estudiat la relació diners-felicitat asseguren que tenir feina, salut i amics pesa més que els diners a l’hora de ser feliç. És una tesi interessant perquè, descabdellant l'argument fins a l'extrem, es pot arribar a la conclusió que la felicitat és gratis. M'agrada un cartell que tenen al MeskPa de Manlleu: "Suggerència del dia: ser feliç", diu. Preu, 0 euros. És això. Ho explica molt bé un escriptor italià, Francesco Piccolo, quan diu que les persones al llarg de la vida a tot estirar tenim tres o quatre moments gloriosos. I també tres o quatre de tràgics. La major part de la nostra existència, per tant, discorre entre moments, alguns de dolents però molts de bons, que ens passen desapercebuts. Utilitza el concepte d’inadvertida felicitat. És a dir, episodis quotidians als quals no prestem atenció. Que funcioni el neteja parabrises del cotxe quan plou, per caricaturitzar-ho, és un fet tan minúscul que no el computem. Que ens passa desapercebut. I també l'hauríem de tenir present. Seria una forma de no fiar-ho tot a un únic gran moment com, per exemple, que et toqui la grossa de la rifa de Nadal. A Vic, l'any 2005, va caure-hi una picossada: 510 milions d’euros. Una barbaritat. D’aleshores, hi hauria moltíssimes històries per explicar. Moltes de bones; també alguna de dolenta. N’hi ha una, però, que em va seduir. És la de Martí Bou, un client d’El Cau del Drac, l’administració que va donar el premi, que jugava al mateix número, el 20085, des de l’any 1992. Moltes vegades el dia del sorteig ni tenia el dècim ni l’havia anat a pagar. Solia passar comptes amb l’administració un cop al trimestre. Cap problema. Però mai havia tocat la grossa. Aquell 22 de desembre, sí. Cada dècim va resultar premiat amb 300.000 euros. L’amo de la loteria, Miquel Colina, li va guardar el número. L’endemà del sorteig l’afortunat client va pagar 20 euros per un bitllet de paper que aleshores en valia 300.000. Aquest fet demostra que la paraula encara està per sobre dels diners. I que la sort té moltes cares. Passats uns mesos d’aquell sorteig, i com a agraïment, alguns dels afortunats pel premi de forma anònima van convidar a Vic les dues nenes de San Ildefonso que havien cantat la grossa, Aranzazu Herrera i Eliana Gonzaga, perquè coneguessin la ciutat. En aquella època una colla d’EL 9 NOU amb l'aleshores director Jaume Espuny com a gurú cada setmana fèiem una quiniela carregada de dobles i triples. Ens pensàvem que seria bufar i fer ampolles, però no hi havia manera que ens en sortíssim. Quan no ens fallava l’Espanyol erràvem el Madrid. I si no, el Numància. Aprofitant la visita a Vic de les nenes talismà vam fer-los cantar per EL 9 TV el 20085 rememorant aquell moment màgic i, posats a fer, vam aprofitar-ho per fregar-los la quiniela a veure si se’ns empeltava la sort. Ni així. Va ser la confirmació que la sort no es contagia. De trèvols, poden estar-ne segurs, n’hi ha més de tres fulles que no pas de quatre. I, a més de la loteria, la quiniela també és un impost a la cobdícia.

La probabilitat que et toqui la grossa és del 0,001%. La loteria, en el fons, és un impost a la cobdícia; la felicitat, en canvi, és gratis

El trèvol bo