La tardor és temps d’esporgar
A Catalunya ja portem moltes tardors sense esporgar les branques dels arbres. Ja no ens deixen veure gaire endavant i les bardisses ens fan nosa pels camins, que cada cop són més estrets i de difícil accés, i tot ens queda lluny, però molt lluny.
La política a casa nostra sempre ha sigut el joc dels disbarats. La gestió de govern promet molt i no dona gaire. Allò de sempre: el fotut, el poca-roba. I no cal llegir la història del país, perquè cap país del món parla de memòria democràtica. La història és solament una, la real, i no les interpretacions a posteriori, amanides per l’opinió del que l’escriu. Un cas paradigmàtic és l’Onze de Setembre, Diada Nacional de les derrotes, perquè ens agrada tant anar plorant… Som extraordinaris fent el paper de víctimes polítiques. Anem al gra i deixem la palla per als animals.
Entre tots hauríem de reduir les despeses de la Generalitat i, en general, de l’administració pública catalana. No hi ha dret! Moltes institucions estan duplicades, i tot es repeteix per gastar. I els euros, ho sap tothom, costa molt poc gastar-los i molt guanyar-los. Cada persona ho sap a casa seva.
Un pla d’estalvi podria ser un bon punt de partida per estalviar recursos i poder-los invertir en millores per a la gent. O no tenim el govern de tothom?
Apuntem algunes àrees per reduir despeses:
Passar de quatre a sis anys les legislatures municipals seria un estalvi molt important. Cada jornada electoral costa a l’erari públic molts milions d’euros.
Integrar les quatre diputacions a les corresponents conselleries de la Generalitat seria un estalvi de molts diners i, alhora, la Generalitat i els 947 ajuntaments de Catalunya podrien rebre moltes més ajudes i recursos econòmics, com es fa en altres comunitats autònomes d’Espanya.
Tenim dues associacions de municipis, l’ACM i la FEMP. Amb una de sola es faria el mateix, i potser millor i més àgil, i sense tants partidismes inútils i cars, que només serveixen per veure qui té més tics de lluïment.
Tenim una quantitat d’organismes creats a imatge dels “nous rics”, en què tota la despesa pública va a dojo… I l’eficàcia i l’atenció al ciutadà sempre són per a demà. Aquests últims anys ha anat quallant la clàssica dita que “el comú no és de ningú”.
És una llàstima, no tenim esmena. A l’administració pública catalana li sobren ínfules de “nous rics”. Per qualsevol punyeta muntem un sidral, que baixen la tapa! Xiringuitos múltiples…
La Generalitat ha muntat tantes i tantes subvencions que la seva tramitació ja s’emporta els guanys que se’n poden obtenir. Molt paper i poc trepitjar el carrer. Avui a Catalunya s’haurien d’esporgar, i fort, totes les administracions públiques, començant pel Parlament de Catalunya i el govern de la Generalitat i anar baixant fins a l’últim ajuntament del país, que en són 947, una quarantena de consells comarcals, més quatre diputacions, delegats territorials del govern, etc., i càrrecs de confiança, que n’hi ha a dojo. I ara ja es veu el caparró de les futures vegueries.
És lògic? Tantes finestretes i papers frenen la riquesa d’un país, i aviat moltes persones, principalment autònomes, deixaran de treballar perquè han de fer-ho mig dia per pagar els impostos, que són molts. La pressió fiscal més alta d’Espanya la patim a Catalunya.
Els treballadors autònoms també els empaiten com si fossin delinqüents. Les traves que els posen per anar endavant… Ja n’estan cansats. Un comentari real és que, després de tant afany recaptador i tan poques ganes de donar suport als 600.000 autònoms que hi ha a Catalunya, molts ja estan a punt de plegar.
Primer problema majúscul: la Generalitat no disposa de les eines per esporgar, ni vol… ni sap on trobar-les… Què hi farem! La realitat emprenya… Però allò de sempre: anar fent… Cap on?