Quan l’Elies feia el soroll amb la boca, l’euga es posava a trotar, i el compàs, el ritme, mai no se m’ha esborrat: les quatre ferradures i el croc, croc, croc de les llantes de les rodes sobre l’empedrat

Va ser en la dècada dels noranta, quan el pare, complerts els 80, va entrar en el món digital. Amb molt d’amor, ordre i paciència, ell, un gran aficionat a la fotografia, ens va anar deixant un bon llegat. Me’l miro a estones, l’arxiu del pare. Un dia de la setmana passada vaig obrir una carpeta que duia per nom Mataró-Tartana. Dalt del carruatge hi veureu tres dones; la de l’esquerra és ma mare. Jo també hi havia pujat moltes vegades, a la tartana de l’Elies... Dormíem junts, en un matalàs a terra, i abans que arribés la son sentia els esgarips, per a mi tan estranys, del pujar i baixar del tramvia; i veia, en la foscor del dormitori, el fil de la seva llum que entrava per la persiana i resseguia tot el sostre. Érem a Mataró, al pis de la tieta, el de l’escala alta i dreta com un pal, vora la plaça Santa Anna, davant el bar Iluro, que feia olor de gelat. Segona quinzena de juny, s’havia acabat el col·legi, fogueres i petards, nits de Sant Joan. Des del balcó del segon pis, abocats a la barana, l’esperàvem amb desig, el carruatge; venia de l’estació de tren, on l’Elies feia servei de taxi, a 18 pessetes el viatge. Mentrestant, amb el cosí Joan, jugàvem a endevinar la marca dels pocs cotxes que passaven: “És un Renault 4CV, és un sis-cents, és un Dauphine...”. Fins que arribava la tartana, amb l’euga de color ruà castany i la vela blanca que tant ens impressionava des de dalt. “Correu, correu, que ha arribat l’Elies...” Hi pujàvem tots, a la tartana: la mare, la tieta i nosaltres nou, amb els flotadors, les galledes i les tovalloles... Ho fèiem per la petita portella del darrere emmarcada en els dos vidres; i ens assèiem obedients en els seients laterals. El carro feia olor de cuir, de vellut vell i de suat. Anàvem a la platja pel camí ral, el rètol, el llegia, jo, un nen, cada dia: “A la playa, à la plage, to de sea, zum Strand”; era potser la primera frase que veia escrita en alemany. L’Elies s’asseia al capdavant amb el cos mig enfora, donant fuetades toves sobre les anques suades de la Galana, i de tant en tant feia petar la llengua contra les dents i el paladar; i girant-se ens deia: “Xiquets, d’això se’n diu tocar l’ase”. I nosaltres estàvem atents, i quan l’Elies feia el soroll amb la boca, l’euga es posava a trotar, i el compàs, el ritme, mai no se m’ha esborrat: les quatre ferradures i el croc, croc, croc de les llantes de les rodes sobre l’empedrat. Fins que deixàvem el carrer i arribàvem a la carretera general i a la finesa de l’asfalt. I llavors, a mà dreta, sentint ja la brisa del mar, la imatge immensa omplia els meus ulls d’infant: una mar brillant, molt i molt gran, plena de borralls d’escuma... “Mireu, mireu” –ens deia la tieta–, “avui les cabretes són a mar!”. I ja érem a can Bagués, i al peu d’un canyissar, on un caminet, que feia olor de quitrà, travessava la via del tren per arribar a la sorra calenta i a la mar dels meus sis o set anys. Un dia, en el camí de tornada, l’Elies ens contà la seva anada a la Fira del Cavall de Puigcerdà. Amb el seu accent valencià, ens parlà de la Bonica, l’euga que havia tingut abans, i que s’havia fet vella. Us he dit que ens parlà, perquè així va ser, però a mi sempre m’ha semblat que tan sols era a mi a qui ho explicava. Sí, l’euga tenia molts anys i calia canviar-la; l’enganxà a la tartana i enfilaren el coll de Parpers per arribar a Granollers i després a Vic, on feren nit. Era a primers de novembre, ja feia fred. A Ribes començaren les penúries. El camí de la Tosa estava en construcció i en els racons obacs hi havia un xic de neu. “La fuetejava, però la Bonica no podia; suava, panteixava i abaixava el cap; havíem de parar sovint; mentrestant jo m’entretenia aguaitant les obagues plenes de pins, les carenes i els alts cims.” Se la va vendre a la Fira, la Bonica, i tornà amb la Galana. “I qui la va comprar, la Bonica?”, li vaig preguntar jo. “Els de l’escorxador, per carn”, em contestà. S’acaba el camí de tornada. “Quieta...!”, crida l’Elies, i la tartana s’atura davant el número 387 del camí ral de Mataró; s’obre la portella, i com una riuada baixa tota la canalla. Un dels nens s’atarda uns instants davant la Galana; i després, cap cot, amb sorra a les sandàlies i la pell plena de sal, enfila els esgraons d’aquella escala alta i dreta com un pal; tot pujant refà el viatge de l’euga vella; i encara la sent, la veu de l’Elies Farré, el tartaner, parlant de neu, de pins i d’alts cims... i dels del escorxador, quan se l’endugueren per carn... El record perdura amb tota la seva vivesa en el cap del nen que s’ha fet gran i que ara prem el ratolí per tancar la carpeta Tartana-Mataró. Sí, les paraules de l’Elies van tenir molt més de pes que aquella imatge de la mar brillant tan i tan gran.

Quan l’Elies feia el soroll amb la boca, l’euga es posava a trotar, i el compàs, el ritme, mai no se m’ha esborrat: les quatre ferradures i el croc, croc, croc de les llantes de les rodes sobre l’empedrat

La tartana de l’Elies