Una festa familiar a la taula de pedra de les acàcies, prop del riu Gurri i a tocar de l’Albanell; el mas de la meva infantesa, del qual més d’una vegada us n’he parlat. Tots els nens fumem! Ara aquesta foto esgarrifa

Mig en broma, mig seriosament, quan algun desconegut em demanava “tu de què fas?”, jo li responia que vivia del tabac. “Ah, no ho sabia que tenies un estanc”; “no, no”, li aclaria, “faig de cardiòleg!”.

La foto que acompanya aquest article me l’ha fet arribar el cosí Joan, en Joan de Mataró, que li diem. L’ha trobat endreçant un calaix. És curiosa. Mireu-la amb deteniment, si us plau, tota la nostra família: l’avi, els pares, els oncles, les tietes i nosaltres, que som els nens… Calculo que és de l’any 1955, jo en tenia 7. Una festa familiar a la taula de pedra de les acàcies, prop del riu Gurri i a tocar de l’Albanell; el mas de la meva infantesa, del qual més d’una vegada us n’he parlat. Tots els nens fumem! Ara aquesta foto esgarrifa. En aquell temps feia riure. I per què no n’hauria de fer, de riure, si fumar era el més natural del món; tothom ho feia. Al mas, al costat del menjador, hi havia una saleta amb una taula rodona, una mica estil rococó, amb columnes i tot. En dèiem “el Fumador”. Els grans hi feien la sobretaula, fumaven, bevien cafè, conyac i Anís del Mono. En Joan em diu que encara sent l’olor d’aquella estança: “Una barreja de fum i de licor, una fortor dolça que després de tants i tants anys mai no m’ha deixat”.

En Joan i jo tenim la mateixa edat. Vam pujar junts i ens aveníem molt. Ens complementàvem. Ell era un bellugueig i una mica trapella; jo, un bon nen. “Recordes, Queló –em diu–, el dia que l’avi, home recte i metge oculista, com a premi per haver-nos portat bé, es va treure el portacigarrets de plata que sempre duia a la butxaca de l’americana, i amb el seu ganivet de banya ens va partir una cigarreta de tabac ros… Va ser el primer fum, la sensació de la penetració al cos d’un element estrany; a tu no t’agradà gens, et posares a tossir”. Com que de cigarretes no en teníem, ben aviat vam descobrir la ridorta. La tallàvem amb cura, l’enceníem i vinga a xuclar. No era tan bona com aquell mig cigarro ros de l’avi, però feia fum. Amb un ganivet, quatre mistos i un tall de ridorta a la butxaca ens amagàvem en un terrer, enceníem el tronquet i vinga a xuclar… D’aquell raconet ens dèiem les catacumbes, era aquí on, tot fumant, tallàvem les cues de les sargantanes, esbudellàvem gripaus, caçàvem borinots i empaitàvem papallones. Comentant la foto de les acàcies, en Joan em recorda que després de la ridorta van venir els Ideals, més endavant els Celtes, i després el tabac ros; i que l’opció quedà oberta, perquè dels quatre cosins que jugàvem, tres van ser fumadors.

Estic llegint La llum de les llums. Antologia de la saviesa del segle XVIII, de Martí Domínguez. Del llibre n’he subratllat una frase d’un tal Bernard Le Bovier de Fontenelle (1746): “Ningú no entra des de zero en la vida i els errors dels pares són els dels fills”. Per un moment m’he imaginat la mateixa foto: els que érem a baix ja som a dalt, ens hem fet avis, i els nouvinguts, els nostres nets, els asseguts a terra, estan abocats sobre el mòbil, absents, amb els dits frisosos, fent anar el TikTok i l’Instagram.

La ridorta, els borinots, les sargantanes i els gripaus, si surten a la pantalla, no són reals, tot és “líquid”. Però tant se val, ells s’ho passen bé, és el més natural del món això de fer anar el mòbil, tothom ho fa. Uns pares el viuen, el problema, altres no tant. Són els que diuen que és el futur, que són romanços, que és el nyic-nyac generacional. Quins efectes tenen, i tindran, les xarxes socials en els adolescents? Ens adonem que tot està condicionat per un algoritme?

Va ser Ortega i Gasset qui va assenyalar que “en el problema de les generacions, l’important no és que cada generació carrega experiències diferents i, per tant, es comporta d’una manera diferent, sinó el fet que, en tot moment, hi ha diverses generacions que conviuen conjuntament”. Llegeixo que un d’aquells savis del segle XVIII deia: “Ens riem dels retrats dels nostres avantpassats sense pensar que els que vindran també riuran veient els nostres”. Seran nocius per als nens els efectes de les xarxes socials? L’opció, com en Joan em comentava quan parlava de l’hàbit del fumar, queda oberta més que mai; deixem el problema sobre la taula, en aquest cas sobre la taula de les acàcies, prop del Gurri i a tocar de l’Albanell.