Per a ell el perill era una necessitat, buscava el risc, s'hi enfrontava. Jugava a fet i amagar amb la mort i sempre l'havia guanyat

L’Adrià va néixer un rigorós matí d’hivern, sota la tènue llum de quan la nit se separa del dia. El nadó va treure el cap i tomballejà en el fred llençol del llit. Va ser aleshores quan el padrí va dir que era un mal moment per néixer, perquè tot i que ja no hi ha foscor encara no ha arribat la llum. No van saber que era viu fins que va fer el primer plor. Som fràgils i trencadissos, naixem sense res i marxarem sense res, tornà a sentenciar el padrí. Tot i tenir pares, mai no se sentí protegit. Per falta d’efecte va créixer com un nen orfe, perquè l’íntim sentiment d’existir mai no es va construir. I anys després, quan l’amada l’abandonà, la vida, com l’Adrià deia, va colpejar-lo amb tota la mà oberta. Havia topat amb l’etern enigma de l’amor. L’omplia una dolorosa sensació de buit, una soledat intensa. Va ser en aquell moment quan va pensar que no volia asseure’s per mirar com transcorria una vida sense sentit. Tenia un neguit a dins que el feia patir. Era una aiguabarreig de desig, de desassossec, d’angoixa, d’enyor... S’enganxà a la dopamina; li agradava l’escalada en gel, és allà on forjava fantasies. “És el màxim”, ens deia, “perquè la sang em bull i sento el batec del cor tocant-me les costelles”. Explicava que el perill era una necessitat de l’ànima i que la absència el submergia en un avorriment que el constrenyia. El tedi el paralitzava; fins i tot més que la por! Sí, buscava el risc, s’hi enfrontava... “En vull més, en vull més”, deia. No temia res; tant li feia no saber on aniria, no li importava gens deixar-ho tot, se’n reia de l’instint de conservació. Per sentir que existia jugava a fet i amagar amb la mort, i quan la trobava corria fins a tocar la paret amb la mà: “Un, dos, tres...”; una vegada més havia guanyat. I potser per tot això: per la tènue llum, pels presagis del padrí, per la pèrdua de l’estimada, per la necessitat de l’ànima, pel sentiment de no existir..., l’Adrià, pobre, va viure sempre al caire de l’abisme. Fins que un dia, sota el cel grisenc de l’alba, el clau de gel no aguantà i l’Adrià es precipità. Va fer el darrer plor en el fred i dur glaç que li feia de jaç. Després, el dolor cessà del tot... I va ser llavors quan, sorprès, va comprovar que podia traspassar el sallent glaçat i el granític mur que el sostenia. La seva energia perduraria eternament; començava a moure’s en un univers paral·lel. Era un cosmos, el seu, ple de misteris infinits.

Per a ell el perill era una necessitat, buscava el risc, s'hi enfrontava. Jugava a fet i amagar amb la mort i sempre l'havia guanyat

La tènue llum, un apunt