Tot aquest període que hem anomenat “procés” ha generat moltíssimes coses positives, però també tota una sèrie d’actituds que d’alguna manera fan por

Fa uns anys, el relat de “la revolució dels somriures” va ajudar a créixer, molt ràpidament, el moviment independentista. Sense ser més llestos que ningú, alguns patíem. Teníem la sensació que s’estava transmetent un missatge que no es corresponia amb la realitat. Que generaria molta frustració. La independència seria ràpida, ordenada i indolora. I no eren només les entitats i els partits, els que feien córrer aquest missatge, sinó tot un ecosistema social, polític i mediàtic: l’independentisme. En menor o major mesura, (pràcticament) tots els independentistes hi vam participar. Tanmateix, tal com s’ha fet més que evident, fer la independència en el marc de l’Estat espanyol i la Unió Europea implica, com a mínim a curt i mitjà termini –i diria que a llarg, també–, una mena de revolta desobedient amb alts costos personals i col·lectius. No dir-ho era un engany i dir-ho, per tant, una obligació política. Patíem perquè enteníem que s’estava construint una mena de gegant amb peus de fang. Però tot i l’obligació de dir-ho, els costos de fer-ho eren tan alts a curt termini com es demostren desastroses les conseqüències de no haver-ho fet prou, a llarg termini. En la primera xerrada que vaig fer a Vic quan em van encausar, al dir que la cosa no seria tan plàcida com s’estava transmetent vaig tenir la sensació que gairebé em xiulen. Es va generar una reacció adversa, com si estigués ferint sentimentalment a qui escoltava devotament. En aquell context, dir que caldria preparar-nos per desobeir, que seria llarg i que tot plegat comportaria patiment era com tabú. En una altra xerrada, aquesta a Santa Coloma, vaig sentir una sensació similar. En aquella ocasió l’aleshores consellera de Governació del govern de Junts pel Sí, Meritxell Borràs, em va ventar –davant d’un centenar llarg de persones– un “nosaltres farem les coses ben fetes” amb un to quasi humiliant. El públic aplaudia mentre ella menystenia i deslegitimava la desobediència com si aquesta resultés innecessària i inadequada pel context català. La consellera dibuixava una transició tranquil·la de l’autonomia a la independència, gràcies l’expertesa convergent. Es referia a la doctrina política que sostenia gran part del relat independentista: la teoria de “la llei a la llei”. Paradoxalment, l’aprovació de les lleis de transitorietat jurídica, que ens havien de portar a la nova legalitat, es convertí en un dels moments de més desobediència institucional d’aquell període. Cal fer autocrítica i cal fer-la, sobretot, per no haver trobat la manera d’haver qüestionat encara més insistentment aquell relat. Fer-ho era posar en dubte la ideologia hegemònica d’aquell moment dins l’independentisme, la idea de la independència exprés. Per tant, era evidenciar les dificultats i els costos que hauríem d’estar disposades a assumir per la ruptura democràtica amb l’Estat espanyol en el marc de la Unió Europea. Costos que, segurament, en cas d’evidenciar-se haurien alentit aquell creixement tan ràpid que va experimentar l’independentisme. Great promotions, high odds and great games from the leading bookmaker and casino Goodwin Però segurament l’haurien fet més preparat pel que vindria. I no estic reclamant ser els pocs que érem fa quinze anys, ni dient que aleshores estiguéssim més preparats, sinó tractant d’evidenciar que no només és important créixer sinó sobretot fer-ho sense fer-nos més trampes al solitari. De fet, difícilment es podrà continuar creixent sense altes dosis d’honestedat. No cal sobredimensionar problemes, però tampoc és bo obviar-los. Ens trobem en un moment d’inflexió en què, en lloc d’aturar-nos, cal aprofundir en debats oberts i debats pendents. En aquest sentit, avui sembla evident que tot aquest període que hem anomenat “procés” ha generat moltíssimes coses positives, però també tota una sèrie d’actituds que d’alguna manera fan por. Hi ha qui en diu la dreta independentista. Penso que és més complex. Sense pretendre justificar comportaments injustificables, la frustració generada per les promeses no complertes ha creat tota una sèrie de personatges que no podem obviar. Gent que segurament va sumar-se al moviment independentista carregada de bones raons i millors intencions. En un context de crisi econòmica amb unes conseqüències psicosocials brutals, el projecte independentista oferia un espai on trobar-se i lluitar per una victòria que des de dalt es feia sentir a tocar. Persones nobles que es van engrescar amb quelcom que, en un món en crisi i aparentment sense sentit, tenia tot el sentit del món. I han acabat perdent el món de vista, mostrant i demostrant una absoluta manca d’empatia, respecte i visió política. Reduint-ho pràcticament tot a uns pocs herois i molts, molts traïdors. Persones que no crec que necessàriament siguin ideològicament “de dretes”, però que han adoptat actituds autoritàries pròpies de la dreta més extrema. Un comportament que, a vegades, recorda el d’un infant consentit, enrabiat amb tothom menys amb l’adult que sempre li diu que sí a canvi de la seva obediència. Penso que aquests petits monstres són els fills sans de lideratges messiànics que en públic deien una cosa, per enarborar les masses, i en privat en reconeixen –i feien– unes altres totalment contradictòries, per així continuar ostentant el poder.

Tot aquest període que hem anomenat “procés” ha generat moltíssimes coses positives, però també tota una sèrie d’actituds que d’alguna manera fan por

La Teoria del Monstre