Es tracta d’assumir la responsabilitat, el paper, que ens ha tocat en aquest món

De vegades està bé llegir llibres. No només em refereixo a l’artefacte, parlo del que hi ha a dins. Provo de provocar. M’agradaria saber, de veritat, si és veritat que avui, gràcies a totes les andròmines electròniques, es llegeix més que mai. Segur que sí, però malgrat que tot fa pensar que vivim enmig d’un soroll eixordador perquè disposem de molts continguts diferents, començo a pensar que, justament per les xarxes socials i demés xamans, ens col·loquem volgudament en un racó de l’habitació. No molestar i que no ens molestin. “Et sotmets a la tirania quan renuncies a la diferència entre el que vols sentir i el que sents realment”, són paraules de Timothy Snyder al llibre de moda Sobre la tirania (Destino). A priori pot semblar que és un alleujament. Sense problemes. Racionalització al màxim. Sona bé, la veritat. Però és el primer pas per deixar d’existir. Si no molesta, no és vida. Una mica com els nebots, que si no fan soroll no són nebots. La manca de responsabilitat, aquesta actitud de mira que bé que és cap de setmana, és un símptoma d’immaduresa de ben segur, però és sobretot la manera més ràpida per fugir. La vida és política, sempre ho dic, tot és política. Però no erreu, no és que el món es preocupi per com et sents, sinó perquè el món reacciona al que fas. Aquest protagonisme inherent ens hauria d’alegrar, no? Poder actuar i decidir. I sobretot, ser capaç d’equivocar-te. El nostre món, ric i greixós, ho permet. Podem posar els peus a la galleda i segur que trobem una segona oportunitat, i com més rics i greixosos som, doncs més tirades. Es tracta d’assumir la responsabilitat, el paper, que ens ha tocat en aquest món. I sobretot quan tens una determinada missió, altra cosa és no voler-la. Tinc diversos amics que han estat pares per primer cop en els darrers dos anys. Me’n ric d’ells i els anomeno “els primers pares de la història”. Perquè sembla que només els passin coses a ells i, sobretot, que és a ells als primers que els hi passa. Són encantadors, però pesats. Recordo la meva experiència i, com un vell pescador, els dic que no n’hi ha per tant, que abans sí que era tot més complicat i no com ara que tot es fa amb el telèfon mòbil. Soc un vell xaruc, de fa molts anys, i encara me’n queden molts, confio. Això està relacionat també amb l’àmbit laboral. Perquè en principi volem tenir feina, oi? Conec molts joves –més enllà dels 30 i fins als 40, més o menys– que no tenen cap ambició respecte a desenvolupar tasques de comandament. Entenen que no està massa ben pagat (que poden tenir força raó) i que ells/elles van a treballar però que en definitiva la cosa és “no tenir responsabilitats”. Pam! Exemple gloriós del nostre món. No volem ser responsables, els nens donen pel sac i el que estaria bé és anar a fer surf o de rebaixes. Així és difícil sumar res amb ningú, i menys amb una societat com la nostra que té fam de lideratges en tots els àmbits. Confio que tota aquella persona amb curiositat faci un pas endavant i que puguem vèncer la mediocritat que ens vol esclafar.

Es tracta d’assumir la responsabilitat, el paper, que ens ha tocat en aquest món

La tirania de la irresponsabilitat