La tornada després de ser mare
Set mesos després, hi he tornat. La tornada a la feina després de ser mare –amb tot el que això comporta– i en plena pandèmia no és gens fàcil i representa tornar a la suposada normalitat com si nosaltres, les mares, fóssim les mateixes. Com si res hagués canviat dins nostre. Com si no haguéssim portat una vida a dins durant nou mesos, com si el postpart no ens hagués remogut totes les emocions hagudes i per haver i com si la conciliació fos una realitat i no un desig. Com és ara.
Amb tot això ben present, tenia moltes ganes de tornar a treballar.
Per què? Perquè soc mare però també soc moltes altres coses. Perquè per la meva salut també necessito sentir-me productiva i útil. I perquè el cos –i el cap– em demana tenir-lo ocupat amb alguna cosa que no siguin bolquers, plors, apiretals o vacunes. Tornar a aquesta normalitat fa que em separi unes hores de la meva filla però que la trobi a faltar més que mai.
Aquesta contradicció deu ser pròpia de totes les maternitats, no? Voler descansar i tancar-te al lavabo per respirar a fons un moment i al cap de cinc segons abraçar el teu fill i pensar que no te’n vols separar per res del món. La maternitat també és això i no només és viure pel teu fill les vint-i-quatre hores del dia.
L’altre dia, parlant amb la meva mare de tot això, em deia que ser mare m’havia fet agafar molta paciència. I sí, segurament és així, però no n’he sigut conscient en cap moment. És tot tan intens que no tens temps ni a pensar en com fer les coses. Escoltes el teu cor, segueixes el teu instint i esperes fer-ho el millor possible. No hi ha fórmules secretes.
Al meu voltant, cada vegada hi ha més embarassades i és meravellós saber que tot això que ens passa –i que no tothom entén– ho podem compartir amb les altres, amb elles. Perquè hi ha coses que són impossibles d’entendre fins que et passen en carn pròpia. I llavors, entens moltes coses.
Entens com canvien les prioritats. Com ara ho vius tot tan intensament que no tens ni cinc minuts per asseure’t al sofà a no fer res però tampoc t’importa gaire perquè fins i tot a vegades et preguntes com vivies abans sense la teva filla. Què feies amb el teu temps, que era or i no el sabies valorar.
A vegades, la miro i em continua semblant increïble que sigui nostra. Que l’haguem fet tan bonica, i amb tant caràcter! Si us soc sincera, la miro i també em sembla que no sé a quin embolic m’he posat. I que cada etapa, cada pas endavant que fa ella, em fa tant respecte com il·lusió.
I sí, m’he tornat molt més intensa al ser mare. Més encara!