No es deuen poder comptar les pàgines d’articles que els darrers dies s’han dedicat a analitzar l’estat de l’ensenyament en aquest país. Potser caldria començar per comptar les hores i els articles que s’hi han dedicat en els darrers anys. Mirant la diferència es poden començar a entendre algunes coses

No es deuen poder comptar les pàgines d’articles i les hores de ràdio i televisió que els darrers dies s’han dedicat a analitzar l’estat de l’ensenyament en aquest país.

Potser caldria començar per comptar les hores i els articles que s’hi han dedicat en els darrers anys. Mirant la diferència es poden començar a entendre algunes coses.

També s’han pogut sentir i llegir les veus de molts mestres, pares i educadors exposant les seves visions, els seus greuges i les mancances en l’exercici del seu magisteri. No diuen gaire res diferent del que van dient des de fa anys, però sembla que ara se’ls escolta més o, almenys, que se’ls donen altaveus que fins ara no se’ls donaven.

I és evident que hi ha una certa alarma social respecte a la situació de l’ensenyament, però encara és més evident que la situació és exactament la mateixa de fa uns anys, i aleshores tot anava com una seda i qui es queixava era titllat d’alarmista o de boicotejador.

Això diu molt de com anem, de com va la nostra societat i de l’actuació de la classe política. Mirades a curt termini, ceguesa als símptomes evidents, sordesa als clams dels implicats… Polítiques de fireta autosuficients i arrogants.

Això sí: ara correm-hi tots. És allò de “quan fou mort el combregaren”.