La dificultat per tenir quatre parets on viure s'ha convertit en una nova forma d'oprimir les bases socials per part de les elits

Enhorabona. Ho hem tornat a fer. El 2008 i les seves conseqüències no van existir, o bé –fent bones les paraules del professor Eudald Carbonell– hem constatat que els humans som, per sobre de qualsevol altra consideració, un gènere idiota. El totxo, que va esdevenir el principal culpable d’una crisi que va rebregar l’economia a escala mundial, ha tornat a convertir-se en l’arrel dels problemes que patim, estenent-se com una xacra social. Fa setmanes que sento brams d’ase, queixant-nos del preu de l’habitatge, dels grans tenidors, de la dificultat que tenen els joves per emancipar-se, o de sous que van gairebé íntegrament per pagar una habitació amb lavabo compartit. El Punt informava la setmana passada que la meitat dels gironins han de destinar com a mínim deu anys del seu sou íntegre per pagar un habitatge. Això sense comptar els interessos d’una hipoteca, i que bé que han d’alimentar-se si no prefereixen ocupar un forat amb vistes a l’eternitat a qualsevol cementiri. Que, per cert, tampoc surt econòmic! I sabeu qui ha fet o farà alguna cosa per revertir la situació? Absolutament ningú. La gent somiem a tenir tres o quatre pisos o cases per llogar i fer-nos una o dues mesades extraordinàries com per art de màgia, explotant uns metres quadrats amb el vistiplau de la legalitat vigent. El joc del Monopoli que fomenta la vanitat i l’avarícia, transformat en una perversió del comportament col·lectiu, on els danys col·laterals no ens afecten, perquè si de cas ja donarem un pot de tomàquet o espàrrecs al Banc d’Aliments. Invertir en immobles segueix sent el més rendible per a aquells que s’ho poden permetre, ja es considerin de dretes, centre o d’aquest miratge deformat i inútil que anomenem esquerres. Quan han manat els socialistes –que de socialistes en tenen el nom, però res més en absolut– amb el suport dels suposadament més progressistes encara d’ERC, Podem o Sumar –se n’haurien de donar vergonya de posar-se uns noms tan ridículs– la seva incidència sobre els preus de lloguer o venda que si fossin el doble ja serien profundament injustos ha estat nul. Se n’omplen la boca durant la campanya electoral, però a efectes pràctics els resultats són els mateixos que si hagués governat un niu de rèptils. El capitalisme i el neoliberalisme ens han atropellat de nou, i a aquells que tenen un piset a la costa o l’han heretat dels avis els brillen els ulls de cobdícia només de pensar en els 800 euros que cobraran cada mes a còpia d’empobrir una altra família, o bé els 350.000 que en trauran d’una venda imminent. Tot el diner que es gasta en totxana construïda es deixa d’utilitzar en altres sectors. I així ens va, sent-ne corresponsables “perquè tothom ho fa i no seré jo el tonto…”, i creient-nos que el mercat és intel·ligent i s’autoregula. Les lleis haurien de ser justes. La Constitució que ens refregaran pels morros d’aquí a uns dies diu que l’habitatge és un dret. Les unes i l’altra se les poden fotre pel cul, que no faran més pudor que abans d’entrar-hi. Va arribar un dia que l’esclavatge de persones va quedar afortunadament abolit. Però les elits van trobar subterfugis per oprimir les bases socials d’altres maneres, per seguir-les esclavitzant afegint-hi la seva complicitat. La dificultat per tenir quatre parets on viure n’és la més flagrant. Però encara que ara en fem escarafalls, no tinc cap dubte que d’aquí a setze anys seguirem entonant la mateixa cantarella. El gran pastís en mans d’uns pocs, i d’altres que afirmen ser d’esquerres, delint per uns beneficis sense esforç que els identifiquen amb el tarannà ultradretà més dur del mercat immobiliari. Enhorabona de nou.

La dificultat per tenir quatre parets on viure s'ha convertit en una nova forma d'oprimir les bases socials per part de les elits

La ultradreta immobiliària