Fa uns deu anys des de la UVic s’aguaitava la gastronomia amb interès. S’habilitava l’aula del gust a Nutrició i Dietètica, i es feien intents lloables de màsters que no van reeixir. El tren d’algunes oportunitats va passar de llarg, però vull creure que no va ser l’últim

M’ho deia el xofer que em portava en cotxe de Torí a Pollenzo, “la universitat ha canviat la regió, ens ha posat al mapa i ha estat un revulsiu econòmic sense precedents”. En efecte, ha estat així. Tot prové d’una obsessió de Carlo Petrini, fundador de Slow Food el 1986, que consistia a crear un espai on s’ensenyés la gastronomia amb tots els ets i uts, un espai en el qual aquesta adquirís el nivell de disciplina universitària que mereix, sempre, és clar, partint de la idea nuclear segons la qual els aliments han de ser bons, nets i justos, la pedra angular de la filosofia del moviment. Petrini es va sortir amb la seva i ho va fer en el territori que més coneix, ben a prop de casa seva, a tocar Bra, el poble del Piemont on radica la seu de Slow Food, no gaire lluny d’Alba, la capital de la tòfona blanca, que val la pena visitar encara que només sigui una vegada per veure què es pot arribar a fer amb la tòfona quan s’aprofita tot el potencial que té. Tornem, però, a Pollenzo, un llogarret del terme de Bra, a la província de Cuneo, al cor del Piemont, en un espai paradisíac que havia estat residència de la casa reial dels Savoia, declarat patrimoni de la Unesco pel seu valor històric i arquitectònic, on l’any 2004 el visionari Petrini feia realitat el seu somni, la creació de la Universitat de Ciències Gastronòmiques repartida en diferents peces harmònicament construïdes. Ateneu, aules, laboratori d’anàlisi sensorial, foodlab, cuines i un menjador per on cada any passen 25 cuiners d’arreu del món a cuinar per a alumnes i professors. Sense oblidar tres espais que mereixen menció a part: la banca del vi, on reposen milers de botelles lliurades per cellers de tot Itàlia per al seu envelliment en les millors condicions; la biblioteca, amb milers de llibres sobre totes les disciplines alimentàries, i uns horts didàctics a l’interior del campus amb finalitats ecològiques, econòmiques i socials, amb l’objectiu d’acabar proveint el centre d’hortalisses, per fer delir qualsevol. La Universitat de Pollenzo forma futurs gastrònoms capaços d’incidir en el sistema alimentari, valoritzant els aliments partint dels valors de la sostenibilitat i la sobirania alimentària. Hi acudeixen estudiants de tot el món que saben que, en acabat els estudis, les possibilitats de trobar feina són molt elevades, ja sigui com a cuiners, experts, consultors, comunicadors o agents a sou d’empreses d’alimentació que requereixen, cada vegada més, persones amb coneixements transversals de gastronomia. L’èxit de Pollenzo ha empès el sistema universitari italià a reconèixer la gastronomia com a disciplina de ple dret i a incorporar, des del curs 2018/19, ensenyaments similars als de Pollenzo en universitats públiques de tot el país. Hi vaig anar, just en el moment de la inauguració del nou curs, convidat a parlar de gastronomia catalana als estudiants, ja que Catalunya serà, juntament amb Mèxic, territori sobre el qual la UNISG posarà el focus aquest any. Això es traduirà en un aprofundiment en el coneixement de la cultura culinària catalana, així com en visites de grups d’estudiants al nostre país per conèixer-ne aliments, productors, cuiners i espais d’interès pedagògic en el seu lloc d’origen. L’estima per Catalunya no és nou. El mateix Petrini ha vingut en diverses ocasions i ho ha fet, fins i tot, a Vic, la darrera vegada al Fòrum de Debats, on va oferir una conferència magistral el novembre de 2015. També la Universitat de Vic va tenir ocasió de festejar amb la de Pollenzo, ara fa uns deu anys, amb visita a Pollenzo i viatge, de tornada, d’estudiants a Vic. Era un moment que des de la UVic s’aguaitava la gastronomia amb interès. S’habilitava l’aula del gust a Nutrició i Dietètica, i es feien intents lloables de màsters que no van reeixir. El tren d’algunes oportunitats va passar de llarg, però vull creure que no va ser l’últim.

Fa uns deu anys des de la UVic s’aguaitava la gastronomia amb interès. S’habilitava l’aula del gust a Nutrició i Dietètica, i es feien intents lloables de màsters que no van reeixir. El tren d’algunes oportunitats va passar de llarg, però vull creure que no va ser l’últim

La universitat gastronòmica de Pollenzo, un somni