Si hem passat dels sis als vuit milions de catalans, això vol dir que necessitaríem 500.000 habitatges més. Però només se n'han posat al mercat la meitat

Les hipoteques a Espanya han caigut un 32% en un any, a Catalunya la compravenda d’habitatges cau un 29%. A despit d’això, els preus de venda es mantenen i els dels lloguers es disparen amunt, malgrat reduccions de superfícies i augments dels habitatges compartits. Nogensmenys els que ja tenien una hipoteca pateixen pels augments dels tipus d’interès. És una situació quasi explosiva que reflecteix el que es descriu com l’anorreament de la classe mitjana, o el fre de l’ascensor social. La disminució del poder adquisitiu a causa dels augments del cost de la vida i els impostos i els interessos de les hipoteques fan que la majoria dels que necessitarien adquirir habitatge no s’ho poden permetre, i ni tan sols poden llogar amb condicions. Joves talentosos a l’acabar els estudis marxen del país, d’altres han de triar entre assolir pagar habitatge, sigui de lloguer o hipotecat, o tenir un o més fills, amb la qual cosa la natalitat baixa i només es compensa amb onades d’immigració que accepten viure en situacions més precàries, però potser millors que d’on provenen. Estem en un problema simple d’economia, la demanda depassa en molt l’oferta. Si hi hagués més oferta d’habitatges a preu assequible o més lloguers al mercat, els preus es moderarien. Tan simple i elemental com això. Si hem passat del “som sis milions” al “ja som vuit milions” en pocs anys, això vol dir que per una mitjana de quatre per família aquests dos milions de nous catalans necessitarien 500.000 habitatges, entre nous i de lloguer. Si només se n’han fet o se n’han ofert a lloguer uns 250.000 –un darrer estudi fixa en 226.000 els necessaris– tenim on rau el problema. Preus cap dalt indefectiblement. Qui té la culpa o almenys la responsabilitat d’això? Certament, els poders públics. Mentre estiguem en una economia de mercat lliure, intervencions legislatives i aplicacions rigoroses en el camp de l’urbanisme-habitatge, per gent sense cap tipus d’experiència en el món de l’empresa privada i l’economia del dia a dia, són els assenyalats. Pocs polítics legisladors provenen del món de l’empresa. Tampoc pocs per no dir cap dels urbanistes que planifiquen l’ordenació del territori que tenen a veure amb l’habitatge, i els pocs que hi provenen aterren en l’àmbit públic després de fracassar en el privat, alguns d’ells després d’acumular ressentiments curulls. Són els que deixen indefensos als peus dels cavalls de problemes com aquest els electes municipals sense culpa i amb poques competències. Per casar l’article 38 de la Constitució on diu que els poders públics garanteixen la “llibertat d’empresa dins l’economia de mercat” amb l’article 47: “Tots tenen dret a disfrutar (veig que no diu a patir) d’un habitatge digne i adequat”, només hi ha la solució de deixar d’intervenir de manera maldestra com fins ara. Cada pla d’urbanisme amb el bonisme social dels polítics i urbanistes aliens a l’economia de mercat considera nous solars a desenvolupar, se’n diguin unitats d’actuació o plans de millora urbans, cessions normalment de màxims per espais lliures i vialitat, edificabilitats i densitats d’habitatges avall, cessions gratuïtes als ajuntaments i també reserves mínimes del 30% del sostre residencial per habitatges de protecció pública, amb la qual cosa tenim la consciència social dels Pepito Grillo dels poders públics apaivagada, malgrat la barreja d’habitatges de protecció social amb lliures, també dificulti molt els projectes. Però ai las!, la cosa no funciona, ho copsem ara. Quan els propietaris dels solars, que de vegades són més d’un, dificultant les enteses, o els possibles promotors fan números, aquests no surten, i els promotors d’habitatges es poden equivocar un o dos cops, més errors vol dir fallida i la gent de l’empresa a l’atur col·lectiu. Si no surten els comptes, si han de vendre un habitatge nou en aquesta promoció en aquests nous espais molt més car que el preu mitjà en la població, no s’arriscaran i aquesta planificació dels POUM fracassarà malgrat que indiquin que “es preveu la seva execució en el primer sexenni”. Podria posar exemples de planificacions que han multiplicat per quatre els sexennis on es preveia la seva implementació. No oblidem que en el mentrestant, la propietat així afectada ha de seguir pagant IBI, plusvàlues i herències quan van passant els sexennis i es va morint la gent. Per tant, bonisme intencional però de resultats perversos. Darrerament hem vist un cas puntual de la problemàtica amb el desallotjament després de molts anys de molèsties pels veïns de la Bonanova dels edificis ocupats del Kubo i la Ruïna (bon nom, ruïna segur per als propietaris i per a la societat). 300 mossos fortament equipats, la primera onada engabiats, ràdios i televisions, tot per desallotjar després d’anys d’esperar l’ordre del jutjat set ocupes. El problema seguirà, la propietat aquí majoritàriament la Sareb, és a dir tots nosaltres, perquè és el dit banc dolent que es quedava amb diners dels nostres impostos –desgràcies de la crisi del 2008–, es troba com podria trobar-se un particular, que el Kubo està marcat com a solar, per tant no val res, més ben dit, té un cost negatiu de enderroc, transport i reciclatge de la runa. I la Ruïna només es pot reformar i condicionar sense modificar superfícies. Qui ho hagi de fer, farà els comptes i com que no sortiran la Sareb se’ls haurà de seguir menjant amb patates, fins que el govern no la dissolgui el 2027 adjudicant els actius al municipi, en aquest cas Barcelona. Després, amb els diners dels impostos de tots, es podrà fer l’actuació urbanística. Esperem que la Sareb també cedeixi els habitatges que administra per a finalitats socials. Però la conclusió és clara. Mentre no siguem Cuba o l’antiga URSS, o una economia on l’estat és el propietari de tot adjudicant per l’elit del partit tant datxes com pisos grans i per la resta apartaments amb comunes i cuines compartides, i per tant mentre estiguem en una economia de lliure mercat, com menys intervinguin uns legisladors i planificadors incompetents més ràpidament podrem donar servei a preus raonables i espais dignes a qui els necessiti. La lliure competència, la “mà invisible” d’Adam Smith, ha fet, fa i farà el miracle que necessitem. Treguin doncs les seves mans incompetents o almenys bona part d’elles d’un problema tan prioritari.

Si hem passat dels sis als vuit milions de catalans, això vol dir que necessitaríem 500.000 habitatges més. Però només se n'han posat al mercat la meitat

La vergonya de l’habitatge